Esplai Natzaret

L’illa de Catan

Hi havia una vegada una illa que estava molt orgullosa de la fertilitat de les seves terres. I no és que fos una creguda, si no que realment albergava gran varietat de camps verds de pastura, terres de conreu, boscos, grans muntanyes rocoses, camins, canteres d’argila, rius, llacs i fins i tot un desert. També estava molt orgullosa del seu desert, únic i petit, totalment infèrtil, però alhora ben bonic i especial. A la seva illa hi havia de tot, perquè no també un desert?

I clar, tanta abundància i diversitat, li generava una gran generositat, fruit de la il·lusió de compartir allò que un pot oferir orgullosament. És per això que l’illa de Catan es cuidava d’allò més per atraure possibles inquilins (és a dir, gent que hi volgués viure). Gràcies als boscos podia tenir un petit control de les pluges, per la quantitat d’humitat que aquests desprenen a l’atmosfera. També hi col·laboraven els animals i plantes que viuen als boscos. I quan plovia, segons si ho feia sobre bosc, camps de pastura o sobre argila, l’aigua tornava al mar d’una forma o altre, talment com si l’illa es pentinés.

D’aquesta manera arribaven els vaixells, atrets sobretot per la bellesa que desprenia l’illa. I quan hi paraven, normalment es quedaven a viure i començaven a construir-s’hi cases, la qual cosa acontentava força a l’illa de Catan. Però és clar, sovint arribaven vaixells de diferents bandes i diferents pobles es trobaven que havien de compartir els recursos que l’illa els oferia. Al principi això no era un problema donades les qualitats de Catan, però amb el temps els pobles es topaven els uns amb els altres i competien per les matèries primeres que necessitaven per construir poblats, camins i fins i tot ciutats o vaixells. Al final la història no tenia final feliç, doncs la competició només recompensa al guanyador. I quan aquest ja havia exhaurit tots els recursos de l’illa – la qual anava perdent força a mesura que augmentava l’abast dels colonitzadors – ells mateixos marxaven en busca de nous paratges on anar a viure.

Així, a Catan es repetia un procés cíclic, doncs així que l’illa tornava a estar deshabitada, aquesta recuperava amb el temps el seu aspecte exuberant i la seva fertilitat característica. I van passar molts anys i molts colonitzadors diferents per l’illa. A vegades quan un poble feia massa temps que hi vivia, l’illa rebia la visita d’alguns amics com el Kraken o el Gran Vent, que l’ajudaven a desfer-se dels inquilins.

Aquests li parlaven de Momo, una illa que havia aconseguit fer fora tots els pirates que l’havien assetjat durant molt de temps, i que ara, gràcies a aquesta força que va desencadenar, era capaç de moure’s lliurament pels oceans. Però Catan era una illa molt generosa i tot i que li molestava que els homes es barallessin pels seus boscos i camps de blat, quan es trobava sola, només pensava en els propers que conrearien les seves terres, farien excursions per anar a buscar aigua al riu o netejarien camins.

Això sí, cada vegada més es servia de la “companyia” dels seus Grans amics i va arribar un dia que el Gran Vent li va dir:

- Gran Vent: No creus que això s’ha d’acabar?
- Catan: Sí, però no creieu que seria injust desaprofitar tot això?
- Kraken: Sí, però tampoc està bé que sempre es repeteixin les mateixes baralles ridícules! Bé es podria evitar això?
- Gran Vent: Sí, bé es podria evitar… Seria digna d’aquesta illa, que servís per agermanar pobles i no per enfrontar-los!
- Kraken: Oh, però això és cosa seva, és la manera de fer dels homes. Ja diràs què hi podem fer nosaltres.
- Catan: Dividir-me en trossets! No se m’acut res més.
- Monstre Sauren: Però què dius ara?
- Kraken i Gran Vent: PERÒ QUE HI FAS TU AQUÍ??!!!!
- Monstre Sauren: Carai, no us espanteu! Passava per aquí…
- Catan: Qui és aquest?
- Kraken: Un… vell amic.
- Gran Vent: I un Gran Xafarder.
- Monstre Sauren: Mira qui parla, tu que tot ho escoltes i per tu tot t’ho quedes…
- Kraken: Va, digues, què en penses tu d’això?
- Monstre Sauren: Mmmm… és evident que necessiteu la meva ajuda, per això sóc aquí.
- Gran Vent: Serà fatxenda…
- Monstre Sauren: Tu escolta atentament. Quin és el problema que origina els enfrontaments entre pobles?
- Gran Vent: La lluita pels recursos…
- Monstre Sauren: Correcte. Però jo em quedaria amb la paraula “lluita”. El problema és que al final tots s’acaben perjudicant els uns als altres, robant i creant fronteres. Els hem d’ensenyar a compartir, enlloc de competir.
- Kraken: Oh, molt bé, però ja em diràs com es fa això.
- Monstre Sauren: És molt senzill. Ells ja tenen el primer pas fet, doncs comparteixen uns sentiments envers l’illa. Només cal fer-los veure que Catan és com un somni que se’ls ha concedit, i que per conservar-lo han de compartir i cuidar com es mereix; i que això és a les seves mans.
- Catan: I això com es fa senyor…
- Monstre Sauren: Ai, disculpa, no ens han presentat. A mi em diuen Monstre Sauren, és el que té ser tan gros i envejable…
- Kraken: I lleig.
- Monstre Sauren: L’altre!
- Kraken: Almenys jo no vaig de xulo pels 4 mars.
- Monstre Sauren: No, no hi vas perquè estàs tan fofo que amb prou feines atrapes als teus fills i això que els teus tentacles fan 20 vegades els seus.
- Catan: Bé, encantat de conèixer-lo, senyor Sauren.
- Monstre Sauren: Tranquil, em pots dir Monstre Sauren. Al cap davall m’he guanyat aquesta fama oi? Doncs s’ha d’aprofitar. Tu confia en mi i ja veuràs que les coses canviaran…

Després d’aquell caire misteriós que prengueren les paraules del Monstre Sauren, la conversa no va portar enlloc i cadascú va tornar a fer la seva. I l’illa de Catan per la seva banda es va preparar per una nova arribada de vaixells.

Com la resta de vegades, els pobles arribaven a l’illa de mica en mica i començaven construint primer un poblat aquí i l’altre allà però sense masses presses. Però quan van començar a aprofitar de valent tots els recursos l’illa, Catan es va donar compte d’una cosa. Aquella vegada no hi havia lladres, aquell cop les seves terres produïen més que mai. I un dia, ho va entendre tot:

Ara els colonitzadors de l’illa, ja no es barallaven per les “seves” terres, si no que invocaven junts al Gran Monstre Sauren. El que sentiu. Quan ho feien, conta la llegenda, el blat creixia més ràpid, les ovelles es feien més maques que mai i la roca era d’una duresa inigualable. El Gran Monstre Sauren els explicava que era el protector de l’illa i que si la cuidaven com es mereixia, aquesta els daria més fruits dels que es podien imaginar. També els va convèncer en com era de perjudicial robar els uns als altres i les repercussions que tenia. Així que ells s’agrupaven i junts pregaven al Gran Sauren per les seves collites. I cada poble feia la seva vida, més pensant en gaudir de la bellesa que els oferia que en competir per tenir més terres que els altres pobles. Sempre hi havia algun poble que tenia més sort o més mà i es feia amb més tros, i al cap d’un temps els pobles marxaven i en venien de nous. El cicle es repetia però des d’aleshores el comportament dels que hi vivien va canviar. El Monstre Sauren va imposar respecte i va saber transmetre els homes el respecte a la terra i el respecte mutu entre pobles. Des d’aleshores, l’illa de Catan es va convertir en un mite arreu dels quatre mars i aquells que tenen la sort de topar-hi li agraeixen cada nit al Gran Monstre Sauren la seva generositat.

Per conèixer el joc que s’inspirà en aquesta llegenda, passeu per aquí.

Filed under: Contes i llegendes | Etiquetat: jocs | 2 Comentari »