EL SENYOR DELS ANELLS

L’últim dia del primer trimestre els esquirols i dofins vam trobar un text màgic en una llengua molt rara que no enteníem. Els monitors durant les vacances de nadal hem estat investigant. Primer en les biblioteques cercant textos semblants en aquesta llengua però sense gaire èxit. El que sí que vam trobar en els llibres antics era el nom d’un lloc ja oblidat per nosaltres la Terra Mitjana, perdut molt llunyà a la muntanya, el Bosc Vell . Els monitors vam decidir fer una excursió i marxar cap al Bosc Vell per continuar amb la nostra recerca i finalment allà després de preguntar als pocs habitants que ens vam trobar sense obtenir cap resposta i creient que ja no teníem res a fer, una nit quan ja havíem plantat les tendes i ens disposàvem a dormir vam sentir uns cants…

De sobte aparegué un home que semblava molt simpàtic xiulant i fent saltironets que en veure’ns va somriure i es va presentar. Era en Tom Bombadill un homenet que ja feia molts i molts anys que vivia en aquell bosc i deia que aquell bosc era casa seva perquè el coneixia de punta a punta i de racó a racó. Ens va convidar a casa seva i allà va ser quan nosaltres li vam ensenyar el text i ell ens va donar totes les respostes que necessitàvem.
El text:

 

el senyor del anells

 

Ash Nazg durbatulûk,
ash Nazg gimbatul,
ash Nazg thrakatulûk
agh burzum-ishi krimpatul.

 

Ens va dir en Tom Bombadill que era molt antic, més vell que ell i ell tenia molt anys més dels que una persona normal pot viure. Aquest text està escrit en llengua de Mordor que és un indret en el qual no ens agradaria mai estar-hi, és el lloc més perillós de tota la terra mitjana. El text en la nostra llengua vol dir:

 

Un Anell per manar-los a tots, un per trobar-los
Un Anell per reunir-los a tots i a les tenebres lligar-los
a la terra de Mórdor, on s’estenen les ombres.

 

Després d’això els monitors ja vam aconseguir traduir a la nostra llengua aquell text màgic però ara hem d’interpretar-ho perquè no entenem què volen dir aquestes paraules…De quin anell està parlant? Per què Mordor és tant perillós? Quin és el poder que te? I quines són les persones que vol lligar a les tenebres?

Encara tenim moltes coses per resoldre, en Tom Bombadill ens va dir que Hobbiton seria un bon lloc per començar a trobar les respostes sobre aquest anell que sembla tant poderós. Ell no podia dir-nos res més ja que encara que no ho sembli, parlar massa estona sobre aquest anell era perillós per ell i per qualsevol altre persona de la Terra Mitjana així que haurem d’anar amb compte i trobar les respostes poc a poc. Tot i així ell intentarà comunicar-se amb nosaltres a través de cartes que ens anirà enviant.

Els monitors un cop vam tornar d’aquell indret que ens va semblar realment fantàstic vam decidir gaudir una mica del Nadal i deixar tot aquest misteri per quan comencem d’esplai i parlar-ho amb els Esquirols i Dofins.

 

Els primers dies d’esplai

Ja fa uns quants dies que ha començat l’esplai i han passat coses molt i molt interessants, en primer lloc els guineus i isards han trobat un llibre molt curiós que es va escrivint sol, per ara hi ha els dos primers dies d’esplai així i diu així:

Hi havia nens de totes les edats, més grans i més petits, més cridaners i callats, més moguts i més tranquils però tots van fer cas als monitors en sentir que els cridaven i van seure al terra formant un cercle. Era l’hora de les presentacions; hem dic Manel i m’agraden els macarrons, hem dic Laia i m’agrada parlar, al Nicolas li agradava jugar a futbol, al Martí l’esplai, a algun li agradava tirar-se pets… total un grup ben variat, però tots tenien ganes de començar a jugar.

 

DSC04215

 

Primer de tot però, van escoltar un conte, parlava d’un noiet a qui van anomenar el petit Príncep i explicava que en un dels seus viatges havia conegut un home que es dedicava a contar estrelles.

Els nens van escoltar la història fins a la fi però diria jo que no els va quedar gaire clar el que volia dir, el que si que sabien era que aquell home era una mica avariciós i que volia posseir totes les estrelles.

 

primer dia esplai

 

Després d’aquesta veu reflexió els nens estaven impacients per començar a jugar però faltava alguna cosa: encara no sabien a quin grup anaven, (per si no ho sabeu, els esplai separen els nens en grups, en aquest n’hi havia tres: els esquirols i dofins, els guineus i isards i els joves) ni quins monitors tenien així que per fer les coses ben fetes van proposar-se trobar els seus monitors.

Així va començar aquell primer joc del nou curs, es van separar en equips i van començar a buscar uns sobres que hi havia escampats pel pati, aquells sobres estaven marcats amb un número, un número que feia referència a un proba i si aconseguien passar la proba aconseguien una pista. Era ben fàcil!
Un cop van haver aconseguit totes les pistes els nens i nenes es van ajuntar i van posar en comú les seves pistes:
Hi havia un monitor de guineus i isards que es desplaçava en bicicleta per Barcelona, un de joves que volia anar al Kilimanjaro, a un li agradava l’Shrek… un total de 33 pistes que els van ajudar a descobrir a quin grup anava cada monitor.

 

primer dia esplai

 

primer dia esplai

 

La Leyre, la Maria, el Lluís i el Bernat eren del grup d’esquirols i dofins. La Carla, el Víctor, el Marcel, el Martí i l’Andreu els monitors del grup de guineus i isards i el Manel i l’Aleix els del grup de joves.
Un cop més tranquils van jugar a un joc conegut per tots i totes, el mocador.

 

primer dia esplai

 

primer dia esplai

 

Va ser una gran partida que va acabar en empat, ja us he dit que aquests nens són invencibles, i per descansar una mica els nens es van separar en els grups.

Podríeu pensar que es complicat continuar la nostra història si hi ha tres grups diferents però he de dir estimats amics que tot i que els tres grups estan destinats a fer coses molt importants són els mitjans, guineus i isards, els que seran els protagonistes d’aquesta.

Que podem dir d’aquest grup, doncs bé començarem per dir que són una vintena, (si, si n’hi ha molts però no us preocupeu ben segur que els coneixerem a tots) d’entre 9 i 14 anys, molts macos tots, està clar i amb moltes ganes de divertir-se. Però bet aquí que per aconseguir complir la missió que els ha estat imposada potser hauran de canviar algunes coses, potser ser una mica més pacients, una mica més callats o més tolerants els uns amb els altres.
Per ara ells no saben el que faran, ni tan sols saben de l’existència d’aquest llibre però no us preocupeu perquè d’aquí poc seran uns experts en resoldre enigmes, memoritzar dades i desxifrar claus.

El temps d’esplai es va acabant, ja gairebé són les 19 de la tarda i el grup està ansiós per poder jugar una mica a basquet, a futbol o simplement berenar. Però setmana rere setmana anirem veient que fan els nostres protagonistes.

El segon dia d’esplai comença més d’hora del que seria habitual, a les 10 del matí els guineus i isards ja estan llestos per començar a jugar. Els han citat als jardins de Campo amor entre mig de l’Illa diagonal i el Corte Ingles (pels qui no ho sapigueu) són les festes de les corts i les diferents entitats del barri s’han ajuntat per fer una gran gimcana, hi ha moltes cares noves ja que hi ha dos esplais més que participen: l’Olivera Rodona i el Pi de les Corts.

Tot comença com sempre, formant grups, i sempre acompanyats pels monitors els nois i noies van voltant pel barri de les Corts per aconseguir informació sobre les entitats que formen el barri. No se si ho sabeu però el que volen aconseguir és que hi hagi nous espais de joc arreu de les Corts.
Tots s’ho passen molt bé, hi ha alguns que pinten, d’altres que fan no se que amb una pilota i finalment es troben un altre vegada a Campo Amor per a fer una xocolatada que acompanya la fi del segon dia d’esplai.

Però el que fan els monitors tampoc és tant important ja que la veritable història d’aquest llibre comença un cop acabades les festes.

És dimecres 13 d’octubre i el Marcel, un dels monitors de guineus i isards està a la biblioteca de la seva universitat buscant informació sobre les pedres i volcans i coses així, quan de sobte un llibre li crida l’atenció. És un llibre que sembla molt antic, té la coberta ratllada i es tanca per mitjà d’uns imants, les pàgines estan una mica socarrimades i desgastades pel pas del temps i fa una olor que li recorda a una especie de te.

El Marcel intrigat mira la portada del llibre però no hi ha res escrit, tampoc hi ha res al darrere així que l’obre encuriosit per la informació que deu contindre. La primera pàgina és la que més li sorprèn, hi ha un segell que li sona molt, una mena d’arc iris amb tres cors on hi ha escrit esplai Natzaret.

El Marcel es pregunta que deu fer un llibre de l’esplai a la biblioteca, no coneix ningú que hagi estudiat geologia, així que encuriosit passa a la següent pàgina i comença a llegir l’inici de la història que tots vosaltres ja coneixeu. A les imatges reconeix les cares dels nens del seu grup i cada cop més espantat passa les diferents pàgines fins a arribar al moment culminant en el que ell mateix troba el llibre.

- És un llibre màgic – pensa el Marcel, – l’he de portar a l’esplai i ensenyar-lo als altres monitors- i això és el que fa.

Els cinc monitors del grup de mitjans estan molt sorpresos, mai no havien vist un llibre igual, cap d’ells no l’ha escrit ni li ha explicat a ningú tan detalladament els dos primers dies d’esplai. Veuen que la història del llibre parla sobre ells, sobre ells i els nois i noies del seu grup així que decideixen portar-lo dissabte per a ensenyar-lis a tots la seva gran troballa.

El llibre ja està on havia de ser, la màgia que el regeix ha fet la seva feina i ara és el moment idoni per a aconseguir que el grup de guineus i isards compleixi la seva missió.

 

Ja veieu la cosa està interessant, a mesura que passin els dies anirem escrivint tot allò que digui la llibreta, aquesta setmana de moment hem trobat un radar però tranquils ja us informarem

La llegenda de l’illa de Catan


L’illa de Catan

Hi havia una vegada una illa que estava molt orgullosa de la fertilitat de les seves terres. I no és que fos una creguda, si no que realment albergava gran varietat de camps verds de pastura, terres de conreu, boscos, grans muntanyes rocoses, camins, canteres d’argila, rius, llacs i fins i tot un desert. També estava molt orgullosa del seu desert, únic i petit, totalment infèrtil, però alhora ben bonic i especial. A la seva illa hi havia de tot, perquè no també un desert?

I clar, tanta abundància i diversitat, li generava una gran generositat, fruit de la il·lusió de compartir allò que un pot oferir orgullosament. És per això que l’illa de Catan es cuidava d’allò més per atraure possibles inquilins (és a dir, gent que hi volgués viure). Gràcies als boscos podia tenir un petit control de les pluges, per la quantitat d’humitat que aquests desprenen a l’atmosfera. També hi col·laboraven els animals i plantes que viuen als boscos. I quan plovia, segons si ho feia sobre bosc, camps de pastura o sobre argila, l’aigua tornava al mar d’una forma o altre, talment com si l’illa es pentinés.

D’aquesta manera arribaven els vaixells, atrets sobretot per la bellesa que desprenia l’illa. I quan hi paraven, normalment es quedaven a viure i començaven a construir-s’hi cases, la qual cosa acontentava força a l’illa de Catan. Però és clar, sovint arribaven vaixells de diferents bandes i diferents pobles es trobaven que havien de compartir els recursos que l’illa els oferia. Al principi això no era un problema donades les qualitats de Catan, però amb el temps els pobles es topaven els uns amb els altres i competien per les matèries primeres que necessitaven per construir poblats, camins i fins i tot ciutats o vaixells. Al final la història no tenia final feliç, doncs la competició només recompensa al guanyador. I quan aquest ja havia exhaurit tots els recursos de l’illa – la qual anava perdent força a mesura que augmentava l’abast dels colonitzadors – ells mateixos marxaven en busca de nous paratges on anar a viure.

Així, a Catan es repetia un procés cíclic, doncs així que l’illa tornava a estar deshabitada, aquesta recuperava amb el temps el seu aspecte exuberant i la seva fertilitat característica. I van passar molts anys i molts colonitzadors diferents per l’illa. A vegades quan un poble feia massa temps que hi vivia, l’illa rebia la visita d’alguns amics com el Kraken o el Gran Vent, que l’ajudaven a desfer-se dels inquilins.

Aquests li parlaven de Momo, una illa que havia aconseguit fer fora tots els pirates que l’havien assetjat durant molt de temps, i que ara, gràcies a aquesta força que va desencadenar, era capaç de moure’s lliurament pels oceans. Però Catan era una illa molt generosa i tot i que li molestava que els homes es barallessin pels seus boscos i camps de blat, quan es trobava sola, només pensava en els propers que conrearien les seves terres, farien excursions per anar a buscar aigua al riu o netejarien camins.

Això sí, cada vegada més es servia de la “companyia” dels seus Grans amics i va arribar un dia que el Gran Vent li va dir:

- Gran Vent: No creus que això s’ha d’acabar?
- Catan: Sí, però no creieu que seria injust desaprofitar tot això?
- Kraken: Sí, però tampoc està bé que sempre es repeteixin les mateixes baralles ridícules! Bé es podria evitar això?
- Gran Vent: Sí, bé es podria evitar… Seria digna d’aquesta illa, que servís per agermanar pobles i no per enfrontar-los!
- Kraken: Oh, però això és cosa seva, és la manera de fer dels homes. Ja diràs què hi podem fer nosaltres.
- Catan: Dividir-me en trossets! No se m’acut res més.
- Monstre Sauren: Però què dius ara?
- Kraken i Gran Vent: PERÒ QUE HI FAS TU AQUÍ??!!!!
- Monstre Sauren: Carai, no us espanteu! Passava per aquí…
- Catan: Qui és aquest?
- Kraken: Un… vell amic.
- Gran Vent: I un Gran Xafarder.
- Monstre Sauren: Mira qui parla, tu que tot ho escoltes i per tu tot t’ho quedes…
- Kraken: Va, digues, què en penses tu d’això?
- Monstre Sauren: Mmmm… és evident que necessiteu la meva ajuda, per això sóc aquí.
- Gran Vent: Serà fatxenda…
- Monstre Sauren: Tu escolta atentament. Quin és el problema que origina els enfrontaments entre pobles?
- Gran Vent: La lluita pels recursos…
- Monstre Sauren: Correcte. Però jo em quedaria amb la paraula “lluita”. El problema és que al final tots s’acaben perjudicant els uns als altres, robant i creant fronteres. Els hem d’ensenyar a compartir, enlloc de competir.
- Kraken: Oh, molt bé, però ja em diràs com es fa això.
- Monstre Sauren: És molt senzill. Ells ja tenen el primer pas fet, doncs comparteixen uns sentiments envers l’illa. Només cal fer-los veure que Catan és com un somni que se’ls ha concedit, i que per conservar-lo han de compartir i cuidar com es mereix; i que això és a les seves mans.
- Catan: I això com es fa senyor…
- Monstre Sauren: Ai, disculpa, no ens han presentat. A mi em diuen Monstre Sauren, és el que té ser tan gros i envejable…
- Kraken: I lleig.
- Monstre Sauren: L’altre!
- Kraken: Almenys jo no vaig de xulo pels 4 mars.
- Monstre Sauren: No, no hi vas perquè estàs tan fofo que amb prou feines atrapes als teus fills i això que els teus tentacles fan 20 vegades els seus.
- Catan: Bé, encantat de conèixer-lo, senyor Sauren.
- Monstre Sauren: Tranquil, em pots dir Monstre Sauren. Al cap davall m’he guanyat aquesta fama oi? Doncs s’ha d’aprofitar. Tu confia en mi i ja veuràs que les coses canviaran…

Després d’aquell caire misteriós que prengueren les paraules del Monstre Sauren, la conversa no va portar enlloc i cadascú va tornar a fer la seva. I l’illa de Catan per la seva banda es va preparar per una nova arribada de vaixells.

Com la resta de vegades, els pobles arribaven a l’illa de mica en mica i començaven construint primer un poblat aquí i l’altre allà però sense masses presses. Però quan van començar a aprofitar de valent tots els recursos l’illa, Catan es va donar compte d’una cosa. Aquella vegada no hi havia lladres, aquell cop les seves terres produïen més que mai. I un dia, ho va entendre tot:

Ara els colonitzadors de l’illa, ja no es barallaven per les “seves” terres, si no que invocaven junts al Gran Monstre Sauren. El que sentiu. Quan ho feien, conta la llegenda, el blat creixia més ràpid, les ovelles es feien més maques que mai i la roca era d’una duresa inigualable. El Gran Monstre Sauren els explicava que era el protector de l’illa i que si la cuidaven com es mereixia, aquesta els daria més fruits dels que es podien imaginar. També els va convèncer en com era de perjudicial robar els uns als altres i les repercussions que tenia. Així que ells s’agrupaven i junts pregaven al Gran Sauren per les seves collites. I cada poble feia la seva vida, més pensant en gaudir de la bellesa que els oferia que en competir per tenir més terres que els altres pobles. Sempre hi havia algun poble que tenia més sort o més mà i es feia amb més tros, i al cap d’un temps els pobles marxaven i en venien de nous. El cicle es repetia però des d’aleshores el comportament dels que hi vivien va canviar. El Monstre Sauren va imposar respecte i va saber transmetre els homes el respecte a la terra i el respecte mutu entre pobles. Des d’aleshores, l’illa de Catan es va convertir en un mite arreu dels quatre mars i aquells que tenen la sort de topar-hi li agraeixen cada nit al Gran Monstre Sauren la seva generositat.


Catan


Per conèixer el joc que s’inspirà en aquesta llegenda, passeu per aquí.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 33 other followers