El primer dia

Ja hem començat!!!
Ja tornem a ser aquí, encetant un nou curs d’esplai.

Els principis sempre són emocionants, ens retrobem amb els amics i ens trobem per primera vegada amb personetes que de ben segur acabaran sent els nostres amics i amigues. Tornem a veure monitors del curs passat i una multitud de monitors i monitores noves. Traiem el fulard de l’armari perquè un cop més, ens acompanyi en les nostres aventures, perquè ens porti a llocs llunyans, perquè puguem jugar a tota mena de jocs, per tornar a començar.

Primer dia d'esplai

El primer dia d’esplai havíem de descobrir a quin grup aniríem i amb quins monitors aniríem, penseu que cada any és igual oi? Doncs NO! Sempre hi ha algun canvi que ens deixa a tots amb la boca oberta, ja veureu.

Primer dia d'esplai

Primer de tot havíem de conèixer-nos una mica. Tot i que moltes cares ja eren conegudes també n’hi havia que no. Per tant vam estar jugant al pistoler, qui disparava més ràpid el nom del contrincant vivia i qui no… la pròxima vegada haurà de ser més ràpid.

Ens vam dividir en grups i vam anar a passar unes proves per aconseguir els tres gomets de colors: el vermell, el blau i el groc. Així que vam haver d’embolicar-nos una mica, fer figures estanyes i fer un xic la gallina.

Primer dia d'esplai

Primer dia d'esplai

Un cop ja teníem els tres gomets vam jugar amb un paracaigudes enorme i vam acabar de descobrir a quin grup anàvem i quin dels colors dels gomets era el color del nostre grup.

Al acabar això, encara haviem d’esbrinar quins serien els monitors de cada grup. Els monis, molt previsors, havien repartit pel pati p tot un seguit de pistes que s’havien de buscar. Hi havia pistes en cartolines blaves, vermelles i grogues, cada color per un dels grups. Així que un cop aconseguits tots els trossets de cartolines vam anar llegint les pistes per finalment acabar descobrint els monitors i monitores de cada grup.

Els joves per la seva banda van rebre la visita d’unes noies molt especials! Van venir la Júlia i la Cristina de Vilafranca i la Marina, la Júlia i la Sandra!!! Ja us anirem explicant el que fem però per ara us diem que serà un curs que recordarem per sempe!

Primer dia d'esplai

Va ser un dia emocionant i és que ja teniem ganes d’esplai!!!
Per acabar el dia els monitors i monitores, com sempre, vam fer la valoració i tots estàvem molt contents.

Primer dia d'esplai

Així que per celebrar-ho una miqueta vam anar a les festes del barri on ens vam trobar la meitat de nens, nenes i pares i mares de l’esplai!

Primer dia d'esplai

En conjunt va ser un gran dia i un gran començament de curs!

Com molen els campaments!

Hola de nou.

Ja tornem a ser aquí. Sí, jo també. Us pensàveu realment que el que s’ha dedicat a escriure coses de les colònies i campaments era jo? No home no, era un imitador. Al Bosc de Brocelaina, on hem estat aquests dies amb els Guineus, Isards i Joves de l’esplai, hi ha un grup d’imitadors molt bons i molt voluntariosos. Adopten ràpidament els rols que els hi demanen. Jo vaig demanar a un d’aquests que es dediqués a fer d’administrador del bloc, fent-se passar per mi, i així he pogut viure més d’aprop això dels campaments.

Abans de parlar-vos dels campaments, us faré uns regalets, unes coses que m’han dit que us deixés.

De part del Friki del Bosc: el joc de cartes del Harry Potter: normes, cartes 1, cartes 2, cartes 3, cartes 4, cartes 5 i cartes 6. No neu amb presses… que les coses bones es fan esperar. Us prometo que amb pocs minuts ho podeu descarregar tot. Només us faltarà imprimir (no ho proveu en blanc i negre!), retallar i comprar unes fundes d’aquestes (0,80€ un paquet de 100 fundes a la Central de Jocs: c/ Batista i Roca 2, a Les Corts, entre Numància i Nicaragua, just per sota la Travessera). Recordeu que cada carta té dues cares, una de cada color.

De part dels monitors/es: la Gran Guia de jocs del Bosc de Brocelaina, del Regne de Murdündrain, de la segona era dels Papalagi… i unes rises!!!

De part de l’Antonio “el curras”: les fotos de campaments al grup Meranges 2009. Necessiteu un login i un password per poder-les veure. Si heu vingut de campaments feu un cop d’ull al vostre e-mail. Si no hi trobeu res, poseu-vos en contacte amb els monitors/es: esplai_natzaret@hotmail.com. I com ja hem rebut més fotos, i més que en rebrem, aquí teniu un enllaç al grup Meranges 2009 Expansion, on hi anirem afegint totes les que faltin.

De part de la Fada Molsosa: el mapa del terreny d’acampada.

De part de Tuiavii de Tiavea: Els Papalagi: la introducció del llibre.

De part de l’Alcalde de Meranges: S’ha prohibit jugar als gronxadors fins a nou avís.

De part de l’Avi Guineu: Quan vulgueu us passeu pel Bosc de Brocelaina i us fai un passafulards!!

De part dels improfighters: l’Orpinell ha mort!! Això és gravíssim!!!

De part del lolo de l’esplai (que no el Manel): Como dice el hermano bedolla, quitate la venda ya que los tiempos de la rumba te dicen escucha y piensa…

De part de la moderna: Jopetas, com sus envejo!!!

De part de l’Amant dels Clàssics: Han mort al tubercle!!! Se sospita d’una colla de tubercles de colors…

De part del Malo del Bosc: Com és possible que sent el Malo del Bosc no hagi sortit més jo!!! Si no fos perquè visc aquí, cremaria el bosc ara mateix!



Meranges 2009 019

Meranges 2009 058

Meranges 2009 163

Meranges 2009 161

Meranges 2009 330

Meranges 2009 012

Meranges 2009 022

Meranges 2009 052

Meranges 2009 066

Meranges 2009 077

Meranges 2009 114

Meranges 2009 118

Meranges 2009 126

Meranges 2009 186

Meranges 2009 199

Meranges 2009 275

Meranges 2009 319

Meranges 2009 396

Meranges 2009 424

Meranges 2009 091

Meranges 2009 Expansion 1 (34)
 

I ara, voleu que us parli dels campaments? Realment? Crec que el millor que es pot fer és viureu-ho en persona: hi ha tantes coses per explicar que no acabariem mai. Ens veiem aviat.

 

La llegenda de l’illa de Catan


L’illa de Catan

Hi havia una vegada una illa que estava molt orgullosa de la fertilitat de les seves terres. I no és que fos una creguda, si no que realment albergava gran varietat de camps verds de pastura, terres de conreu, boscos, grans muntanyes rocoses, camins, canteres d’argila, rius, llacs i fins i tot un desert. També estava molt orgullosa del seu desert, únic i petit, totalment infèrtil, però alhora ben bonic i especial. A la seva illa hi havia de tot, perquè no també un desert?

I clar, tanta abundància i diversitat, li generava una gran generositat, fruit de la il·lusió de compartir allò que un pot oferir orgullosament. És per això que l’illa de Catan es cuidava d’allò més per atraure possibles inquilins (és a dir, gent que hi volgués viure). Gràcies als boscos podia tenir un petit control de les pluges, per la quantitat d’humitat que aquests desprenen a l’atmosfera. També hi col·laboraven els animals i plantes que viuen als boscos. I quan plovia, segons si ho feia sobre bosc, camps de pastura o sobre argila, l’aigua tornava al mar d’una forma o altre, talment com si l’illa es pentinés.

D’aquesta manera arribaven els vaixells, atrets sobretot per la bellesa que desprenia l’illa. I quan hi paraven, normalment es quedaven a viure i començaven a construir-s’hi cases, la qual cosa acontentava força a l’illa de Catan. Però és clar, sovint arribaven vaixells de diferents bandes i diferents pobles es trobaven que havien de compartir els recursos que l’illa els oferia. Al principi això no era un problema donades les qualitats de Catan, però amb el temps els pobles es topaven els uns amb els altres i competien per les matèries primeres que necessitaven per construir poblats, camins i fins i tot ciutats o vaixells. Al final la història no tenia final feliç, doncs la competició només recompensa al guanyador. I quan aquest ja havia exhaurit tots els recursos de l’illa – la qual anava perdent força a mesura que augmentava l’abast dels colonitzadors – ells mateixos marxaven en busca de nous paratges on anar a viure.

Així, a Catan es repetia un procés cíclic, doncs així que l’illa tornava a estar deshabitada, aquesta recuperava amb el temps el seu aspecte exuberant i la seva fertilitat característica. I van passar molts anys i molts colonitzadors diferents per l’illa. A vegades quan un poble feia massa temps que hi vivia, l’illa rebia la visita d’alguns amics com el Kraken o el Gran Vent, que l’ajudaven a desfer-se dels inquilins.

Aquests li parlaven de Momo, una illa que havia aconseguit fer fora tots els pirates que l’havien assetjat durant molt de temps, i que ara, gràcies a aquesta força que va desencadenar, era capaç de moure’s lliurament pels oceans. Però Catan era una illa molt generosa i tot i que li molestava que els homes es barallessin pels seus boscos i camps de blat, quan es trobava sola, només pensava en els propers que conrearien les seves terres, farien excursions per anar a buscar aigua al riu o netejarien camins.

Això sí, cada vegada més es servia de la “companyia” dels seus Grans amics i va arribar un dia que el Gran Vent li va dir:

Gran Vent: No creus que això s’ha d’acabar?
Catan: Sí, però no creieu que seria injust desaprofitar tot això?
Kraken: Sí, però tampoc està bé que sempre es repeteixin les mateixes baralles ridícules! Bé es podria evitar això?
Gran Vent: Sí, bé es podria evitar… Seria digna d’aquesta illa, que servís per agermanar pobles i no per enfrontar-los!
Kraken: Oh, però això és cosa seva, és la manera de fer dels homes. Ja diràs què hi podem fer nosaltres.
Catan: Dividir-me en trossets! No se m’acut res més.
Monstre Sauren: Però què dius ara?
Kraken i Gran Vent: PERÒ QUE HI FAS TU AQUÍ??!!!!
Monstre Sauren: Carai, no us espanteu! Passava per aquí…
Catan: Qui és aquest?
Kraken: Un… vell amic.
Gran Vent: I un Gran Xafarder.
Monstre Sauren: Mira qui parla, tu que tot ho escoltes i per tu tot t’ho quedes…
Kraken: Va, digues, què en penses tu d’això?
Monstre Sauren: Mmmm… és evident que necessiteu la meva ajuda, per això sóc aquí.
Gran Vent: Serà fatxenda…
Monstre Sauren: Tu escolta atentament. Quin és el problema que origina els enfrontaments entre pobles?
Gran Vent: La lluita pels recursos…
Monstre Sauren: Correcte. Però jo em quedaria amb la paraula “lluita”. El problema és que al final tots s’acaben perjudicant els uns als altres, robant i creant fronteres. Els hem d’ensenyar a compartir, enlloc de competir.
Kraken: Oh, molt bé, però ja em diràs com es fa això.
Monstre Sauren: És molt senzill. Ells ja tenen el primer pas fet, doncs comparteixen uns sentiments envers l’illa. Només cal fer-los veure que Catan és com un somni que se’ls ha concedit, i que per conservar-lo han de compartir i cuidar com es mereix; i que això és a les seves mans.
Catan: I això com es fa senyor…
Monstre Sauren: Ai, disculpa, no ens han presentat. A mi em diuen Monstre Sauren, és el que té ser tan gros i envejable…
Kraken: I lleig.
Monstre Sauren: L’altre!
Kraken: Almenys jo no vaig de xulo pels 4 mars.
Monstre Sauren: No, no hi vas perquè estàs tan fofo que amb prou feines atrapes als teus fills i això que els teus tentacles fan 20 vegades els seus.
Catan: Bé, encantat de conèixer-lo, senyor Sauren.
Monstre Sauren: Tranquil, em pots dir Monstre Sauren. Al cap davall m’he guanyat aquesta fama oi? Doncs s’ha d’aprofitar. Tu confia en mi i ja veuràs que les coses canviaran…

Després d’aquell caire misteriós que prengueren les paraules del Monstre Sauren, la conversa no va portar enlloc i cadascú va tornar a fer la seva. I l’illa de Catan per la seva banda es va preparar per una nova arribada de vaixells.

Com la resta de vegades, els pobles arribaven a l’illa de mica en mica i començaven construint primer un poblat aquí i l’altre allà però sense masses presses. Però quan van començar a aprofitar de valent tots els recursos l’illa, Catan es va donar compte d’una cosa. Aquella vegada no hi havia lladres, aquell cop les seves terres produïen més que mai. I un dia, ho va entendre tot:

Ara els colonitzadors de l’illa, ja no es barallaven per les “seves” terres, si no que invocaven junts al Gran Monstre Sauren. El que sentiu. Quan ho feien, conta la llegenda, el blat creixia més ràpid, les ovelles es feien més maques que mai i la roca era d’una duresa inigualable. El Gran Monstre Sauren els explicava que era el protector de l’illa i que si la cuidaven com es mereixia, aquesta els daria més fruits dels que es podien imaginar. També els va convèncer en com era de perjudicial robar els uns als altres i les repercussions que tenia. Així que ells s’agrupaven i junts pregaven al Gran Sauren per les seves collites. I cada poble feia la seva vida, més pensant en gaudir de la bellesa que els oferia que en competir per tenir més terres que els altres pobles. Sempre hi havia algun poble que tenia més sort o més mà i es feia amb més tros, i al cap d’un temps els pobles marxaven i en venien de nous. El cicle es repetia però des d’aleshores el comportament dels que hi vivien va canviar. El Monstre Sauren va imposar respecte i va saber transmetre els homes el respecte a la terra i el respecte mutu entre pobles. Des d’aleshores, l’illa de Catan es va convertir en un mite arreu dels quatre mars i aquells que tenen la sort de topar-hi li agraeixen cada nit al Gran Monstre Sauren la seva generositat.


Catan


Per conèixer el joc que s’inspirà en aquesta llegenda, passeu per aquí.