Benvolgudes i benvolguts,

Qui us escriu és un homenot ja gran que allà la llunyana dècada dels 80 va tenir l’honor, el gust i el privilegi de formar part d’aquest esplai vostre que pel que es veu i dedueix fàcilment porteu amb gràcia, encert i èxit.

I us escric aquest correu perquè, tot i que ja han passat 30 anys d’ençà que vaig deixar de fer servei els dissabtes a l’esplai i algun estiu de campaments, ara fa uns pocs dies acompanyava unes alumnes (sóc docent en una escola a la cocapital del Vallès Occidental) de Sabadell a Barcelona i, xerrant amb elles, comentaven les ganes que tenien que arribés el dissabte per poder anar a l’esplai i com n’estaven de neguitoses perquè no sabien si acabarien essent monitores o no ho acabarien essent. I vaig somriure, pensant en aquells dies i aquells anys passats en admirable companyia col·laborant amb el vostre esplai al barri de Les Corts, tan lluny del meu Raval natal, recordant moments de felicitat compartida – que és la millor de les felicitats -, sentint-me un xic còmplice del pensament que aquelles noies delegades de batxillerat expressaven tot dient es veu molt clar qui són les motivades de la vida que han anat a l’esplai, són la bona gent, la més genial.

Us vull encoratjar humilment a que persistiu, a que persevereu, perquè la vostra és una tasca constant i del tot imprescindible. Vosaltres, i el que diré ho dic des del convenciment, sou la gent que marqueu la diferència. I la virtut del bon monitor és la millor virtut del millor dels docents de qualsevol escola, acadèmia, institut o universitat. Les que marquen la diferència entre un bon professional i un professional excel·lent, imprescindible i transformador, són aquelles conreades en el lleure: la pertinença al grup, l’esperit de col·laboració, l’empatia, el positivisme, l’escolta, l’espiritualitat (que no només és patrimoni d’una o altra opció religiosa), l’alegria, la capacitat de sorpresa, la imaginació, el bon humor, l’assertivitat ….. el món nou que ajudeu a crear dia rere dia.

Navegant per aquest web vostre que m’ha fet reviure tants bons moments (com la vella xiruca) he retrobat rostres amics que feia dècades que no veia: les germanes Díaz, la Marta Miralles, l’Oriol Bernet, L’Assumpta Ràfols, L’Eduard Botanch (amb el seu germà Quim encara mantenim el contacte), en Dani Coquard, la Carmen López, la Carme Brengaret, en Jaume Moregó, en Josep Sanuy, l’Anna Buñuel, en Quim Matias, en Toni Roig, l’Àfrica Pedraza, en Marcel i en Ricard que m’han de disculpar perquè no recordo els cognoms, la Natàlia Iranzo, l’Hèctor Zacarías …. i tants d’altres que em sonen però dels quals – i em sap molt greu- no recordo el nom.

No m’allargo més, felicitats perquè sou decisius, perquè ajudeu a canviar el món (*). Que l’esplai visqui 35 anys més com a mínim i tingueu molt clar que les llavors que deixeu en els cors i les ànimes de les persones les fan créixer i les enriqueixen. De vegades, quan baixo a ciutat a veure el Barça, si vaig amb temps, m’agrada passejar pel barri antic de Les Corts, admirablement conservat, i passejo sense rumb pels seus carrers una estona, recordant aquelles gimcanes de tarda, aquelles nits al fragments o al Grupetto, fent una cervesa a la matinada, això sí, amb el foulard posat, que de vegades no ens trèiem ni al Karma ni al Plataforma. I sec en un banc de la Plaça de la Concòrdia a llegir una estona, però no em puc concentrar gaire perquè contínuament aixeco la mirada pensant que veuré una d’aquelles persones que corria amb un foulard acompanyant un grup d’infants pel carrer…

Una abraçada molt i molt forta

(*) Què carai, ja fa anys que l’esteu canviant!!!

Jordi Fontoba Mendoza
Antic monitor del Natzaret (1986-1989)