Al llarg dels anys han passat molts monitors i monitores per l’Esplai Natzaret, i és que aquests éssers són gent bona i afable que s’ho passen rebé compartint un projecte comú, que té com a objectiu l’educació en el lleure i pel qual es requereixen sobretot nens i nenes i quatre coses més. Bé, tot plegat pot ser que sigui una mica més complicadot, però en el fons és tan senzill com això.
Ara bé, com que els monitors i monitores en general són també gent humil i modesta, sempre deixen que siguin els altres els que parlin sobre aquest projecte seu tan curiós. És per això que us enganxem aquí un article de Carles Capdevila, que es força bonic (monitorilment parlant) i a més explica una mica què són els Monitors/es:
Entusiasme Sospitós
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.
Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no.
Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L’administració els dóna l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.
Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.
Carles Capdevila
Ara, un cop feta la introducció, us deixem la carta de presentació d’alguns antics monitors i monitores, estem en procés d’ampliar-ho per recollir uns quants anys d’història monitoril de l’esplai, però no és pas feina fàcil! Esperem que us agradin:
I si us heu quedat amb ganes de saber més sobre els antics monitors i monitores, podeu consultar la pàgina d’Històries Monitorils, una pàgina plena de fotos i text dels monitors i monitores que han anat passant per l’Esplai des de l’inici d’aquest blog.
Esplai Natzaret 