HISTÒRIA MODERNA DEL MAR
Volum principal de la nova col·lecció de llegendes del mar

CAPÍTOL 1: Dels orígens del bloc i l’Esplai en sí mateix

D’aquest espai en diem el bloc. És una expressió que ens arriba d’aigües molt llunyanes i prové de blog, que és una contracció de web-log, és a dir, Quadern de bord de la Xarxa. Potser ja sabeu que gràcies al Monstre Sauren es van trencar les barreres que separaven els quatre mars i que des de la creació de les noves cartes de navegació, la Xarxa és el nom que rep aquest nou conjunt marítim. Des de llavors, moltes coses han canviat i no és d’estranyar que s’estengués l’ús dels blogs, per deixar constància d’aquests canvis i sobretot per preservar les realitats i vivències de cada indret.

Nosaltres tenim el nostre propi bloc, sota les aigües del nostre regne, com un tresor que cal mantenir viu i alhora apartat. En el nostre bloc, com en tota la resta, en la Pàgina d’inici hi anem anotant tot de coses que tenen a veure amb l’Esplai Natzaret, de manera que en primer lloc sempre tindrem l’últim que s’ha escrit, com en els quaderns de bord tradicionals.

Hi ha un conjunt d’illes, repartides pels quatre mars, que des de fa molts anys es van unir en una idea conjunta. Quan van caure les barreres que separaven els quatre mars, també es van obrir els lligams amb els 5 continents de la Terra. Els continentals no en van ser conscients, però moltes de les illes que fins llavors havíem estat aïllades, vam voler conèixer la gent dels continents i no ens va agradar massa el que hi vam trobar. No perquè fossin mala gent, tot i que tampoc són uns santets, senzillament perquè no coneixien la màgia. I la veritat, això diu molt. Més que res perquè això significa que els manca molta imaginació, sentit de l’humor i l’autèntic sentit del poder, que resulta essencial per la màgia.

Però, ah! la canalla continental… Això ja és una altra cosa! La màgia els queda lluny, oi tant! Però no pas tant com als adults. I si més no, són més divertits i imaginatius. Així que, tota una colla d’illes vam decidir que cada una apadrinarria un esplai. Un esplai és un lloc on nens i nenes es troben per jugar, fer amics i descobrir els tresors de la vida. I a nosaltres ens va agradar molt aquesta idea. D’aquí neix el Concili de Cececececeee, que és diu així perquè el seu primer Capità Suprem era tartamut i va ser incapaç de passar de la “ce” de concili. Ja sé què penseu: llavors s’hauria de dir kjh-kjh-kjk-khjjk-kh! Però vam decidir que aquest no era un nom massa apropiat. El cas és que en el Concili de Cececececeee, es va decidir per unanimitat que cada illa de les que “firmaven” vetllaria per un esplai i que, en la mesura del possible, aproparia la màgia als nens i nenes que en formessin part. De fet, per ser fidels a la Història, haig de dir que no calia firmar cap paper, només calia cridar Ceeeeeeeeee, que en català es pronuncia “seeeeeeeee”, i vol dir sí.

L’Esplai Natzaret és el nostre esplai, és el que ens va tocar al sorteig i per això l’apadrinem. Alhora és una curiositat del Regne de Murdündrain, sabeu per què? Doncs perquè és la única cosa que aconsegueix posar-nos a tots, a TOTS, d’acord. Tant és així que des que vam iniciar aquesta aventura va néixer al Regne de Murdündrain, un esperit anomenat l’Esplai en sí mateix. Bé, com que ens va semblar un nom ridícul li vam posar el mateix nom que el centre del qual n’és l’essència: l’Esplai Natzaret.

Mag Fistandàntilus

 CAPÍTOL 2: De la Guerra de Successió del Bosc de Brocelaina

(Primera part: tot va començar a l’illa de Däurmon)

Estanislau Puigsagordi, l’excursionista i escalador català que mai va ser famós ni tan sols mínimament reconegut al seu país, tenia un objectiu molt clar: havia vingut fins a l’illa de Däurmon a fer un cim, i el coronaria abans del migdia com es deia Estanislau.

L’obsessió per fer cims que havia desenvolupat aquest home era força curiosa. Era un home molt tossut, sí, però això era força corrent a casa seva. El que resultava ridícul era el seu objectiu: coronar els cims més prims del planeta. Ell, és clar, no creia que fos ridícul doncs ningú ho havia fet mai abans, i calia ser, a més d’un bon excursionista, un gran escalador. Però era un repte que no interessava a ningú més que a ell.

A l’illa de Daürmon, visible des de qualsevol punt, s’alça imponent el volcà Kacrema, que Estanislau Puigsagordi vorejava en direcció al Pic Petit, el seu objectiu. Aquest pic era el punt més alt d’una muntanya propera al volcà, que va rebre impactes molt forts de lava i roca volcànica en una de les erupcions més destructores que es recorden a l’illa, i que donà al pic la forma d’un llumí.

Abans d’enfilar-se al pic, li va semblar veure una illa a la llunyania, però era un moment important i s’havia de concentrar en l’escalada. Va treure la corda i va posar fil a l’agulla. En pocs minuts va ser a dalt, i gaudia d’un d’aquells moments seus tan íntims. Al cim no hi havia més espai que per seure-hi, és per això que estava ben lligat amb la corda, doncs no perdia mai l’oportunitat de menjar-se una poma mentre mirava a l’horitzó. I si calia, com era el cas, li quedava una mà per treure els prismàtics i gaudir de tots els detalls de les vistes úniques que oferien els seus cims.

Ara buscava una cosa en concret: una illa. No recordava haver vist cap illa propera al mapa. Però la va trobar, i tant! I els seus ulls es van obrir com plats quan va veure el punt més alt de l’illa amb els prismàtics. Era una punta afilada d’una muntanya molt alta i escarpada. Com podia ser? Semblava de mentida, sobresortia d’una gran serralada i semblava formada d’una roca molt fosca. I no l’havia vista mai abans.

No va poder pensar en res més mentre tornava cap al poble. Només cap al final, hi havia una altra cosa que li rosegava l’ànima: un bon plat de macarrons i una cervesa! Va anar directament al bar i va seure en una taula que tocava a la finestra. Mentre esperava el seu plat de macarrons, gaudia del descans, una bona cervesa i una vista calmosa del mar.

Karl Rice, l’explorador anglès, acabava d’entrar per la porta i va veure un plat de macarrons que es dirigia a una taula de les que toquen a mar. Va seguir-lo primer amb la vista i després tot ell fins a la taula, i allà, davant del cambrer, va deixar ben clar al pretendent dels macarrons que aquells eren el seu lloc i el seu plat de macarrons.

Va ser molt amable demanant-ho. Però davant del plat de macarrons hi havia un home molt tossut i amb molta gana que no li va posar les coses fàcils. Amablement li va respondre que no tenia dret a fer-lo fora i que aquells macarrons, no només els havia demanat ell, sinó que feia moltes hores que els tenia en ment. En Karl, més s’hagués estimat una resposta violenta per ventilar ràpidament l’assumpte. Ell també tenia molta gana i en aquests casos el més natural era recórrer a la violència. Però en el fons no podia alterar la seva educació anglesa i va intentar contraatacar dialècticament amb desànim i conscient de la inconsistència de la seva postura.

Aquesta discussió els va portar una bona estona, doncs l’Estanislau, tossut com és, es negava a ser groller amb aquell pobre home que, pensava, deuria tenir algun problema. I és que li va estar parlant dels anys que feia que era en aquella illa, del nombre del plats de macarrons que havia pres en aquesta mateixa taula, i de com les coses havien de seguir el seu curs, inalterables, i moltes coses més.

De fet, ja feia una bona estona que el cambrer li havia portat un plat de macarrons al seu nou amic, quan aquest li explicava les avantatges de viure en una illa tan solitària com aquella. Va ser llavors quan l’Estanislau va recordar l’illa que havia vist des del cim i li va preguntar per ella.

Així es van conèixer aquest parell. I d’aquesta manera, en aquella taula i menjant macarrons, va començar una nova aventura. Un explorador anglès retirat i estancat, bon coneixedor de l’illa de Däurmon va assegurar rotundament a un col·leccionista de cims prims, que l’illa que havia vist no podia existir de cap de les maneres i que segurament ni tan sols havia pujat al Pic Petit.

I així va ser com Estanislau Puigsagordi i Karl Rice van conèixer el capità de l’Aliga Centenària, l’embarcació més ràpida dels quatre mars.

Zaöl Nelman, el capità de l’Àliga Centenària, estava assegut a la sorra d’una bonica cala, preparant-se una cigarreta. En Zaöl procurava ser políticament incorrecte en tot el que feia i fumar tabac il·legal robat li produïa un gran plaer, només comparable al plaer de la migdiada. I en aquell moment del dia, havent dinat, es disposava a gaudir dels dos d’una tirada i sense més dilació, quan va sentir algú que cridava el seu nom. Va girar el cap i va veure un parell d’homes baixant dels penya-segats per les escaletes de pedra.

La fila que feien aquell parell no tenia preu. El més baixet vestia pantalons curts i una camisa de quadres i portava un barret del Nepal, cordes i material d’escalada penjant d’una vella i ronyosa motxilla, botes de muntanya, i mitjons fins als genolls. L’altre, alt i esprimatxat, anava amb una camisa hawaiana, un barret de cowboy i xancles. Però el més sorprenent era la proposta que li havien vingut a fer, el motiu de la qual tenia a veure amb un plat de macarrons i una juguesca capciosa (estava clar que un dels dos li estava prenent el pèl a l’altre, si no és que li estaven prenent a ell).

Zaöl va acabar de preparar-se la cigarreta i intrigat per aquella sobtada interrupció se la posà a la boca i l’encengué. Si ho havia entès bé, el més baixet assegurava que havia vist una petita illa no massa lluny d’aquí, des del Pic Petit, un cim que li semblava improbable de ser coronat, més que per un ocell o una sargantana. L’altre, assegurava conèixer aquelles aigües millor que ningú i reia cada vegada que sentia al seu company esmentar l’illa. I pel que semblava no només reia d’aquella absurditat, sinó que se’l veia especialment il·lusionat amb el premi de la juguesca: “tots els plats de macarrons que volgués”.

Hi havia alguna cosa irònica en tota aquella història: no era la primera vegada que la sentia. Però tan li feia, l’Àliga Centenària es trobava encallada en aquella cala des de feia set setmanes. Així mateix els hi va dir, i es disposà a fer la migdiada. Aquesta vegada ningú li va impedir.

Es va despertar al cap d’una hora. Havia tingut un somni molt agradable: era Rei en un bosc ple d’unes papallones gegants de tota mena de colors. En el somni també apareixia un flamenc amb barret de copa que menjava maduixes (aquestes coses que només passen en els somnis doncs a la vida real els boscos no tenen reis).

A mesura que recuperava la visió (picava un sol de mil dimonis), s’adonà del que estava passant: el paio baixet del barret nepalès (que ja no portava) resultava ser un excel·lent escalador enfilat en una de les parets escarpades que entraven mar endins i donaven forma a la caleta. De la roca sortien tot de cordes que arribaven fins a la seva embarcació. I de la paret oposada també sortien cordes que anaven fins al casc de la nau. Al cap d’una estona, acompanyant d’un fort crit que va ressonar per tota la cala, va veure com baixava per una de les cordes fins al vaixell, com si es tractés d’una tirolina. Va arribar fins on era ell i li va preguntar: “On és la teva tripulació?”

Abans que es pongués el sol ja eren a bord de la nau més ràpida dels quatre mars, amb rumb a una illa d’existència dubtosa. Mentre s’allunyaven de la costa, el capità Zaöl Nelman contemplava des de popa la cala de les dues estàtues -com era coneguda popularment-. Aquest parell d’escultures gegants estaven esculpides sobre dos grans pilars de roca que s’alçaven uns dos-cents peus sobre el nivell del mar, un a cada banda d’on havia estat encallat el vaixell. Eren figures bessones i representaven a les filles de Siaurel. Deia la llegenda que durant l’època de la caça de perles, el Gran Sauren va demanar a les seves nebodes que prohibissin l’entrada a tots els vaixells pirates que volguessin atracar a Däurmon, l’illa bressol de la pirateria.

Les últimes hores havien estat una bogeria. Aquell intrèpid escalador l’havia convençut de robar un parell de camions carregats amb sequoies provinents del bosc de Dröle. Això havia estat fàcil, doncs ell odiava aquella explotació i robar aquells camions era d’allò més incorregible. Més difícil havia estat reunir la tripulació i convenç-se’ls a tots que desembarcarien aquell vespre. Fet això i amb uns quants tot-terrenys seguint-los la pista, els dos camions, conduits pels dos homes de pintes estrafolàries, van arribar a la cala. Cada un es va aturar a un costat de la cala en forma de u. Van abaixar els laterals del camió i al mateix moment van tallar les últimes cordes que lligaven aquells enormes troncs, que van caure a plom un centenar de peus abans de trobar-se amb les cordes.

Hi havia una dotzena de cordes per banda. L’Estanislau va utilitzar totes les seves cordes d’escalada i va agafar totes les que va trobar pel vaixell. Totes eren molt resistents i estaven lligades des d’una alçada concreta de les parets de la cala fins a les espatlles de les estàtues, de manera que quedaven en el pla horitzontal. Des les estàtues baixaven fins al vaixell, lligades a diferents punts de la seva estructura. Quan els troncs van caure sobre les cordes, les estàtues van tremolar i les cordes van empènyer la nau cap amunt amb gran força. En aquell moment, ell, el capità, des de la seva nau, va donar l’ordre de tallar totes les cordes, des de les primeres a popa, fins a les darreres situades a proa. La tripulació va estar brillant, estaven tots mig morts de por. Però així van aconseguir desencallar l’embarcació que va començar a avançar aigües endins.

Just abans que tallessin les dues últimes cordes i quan els troncs ja eren al fons del mar, ara molt encrespat, l’Estanislau Puigsagordi i en Karl Rice van baixar des de dalt dels penya-segats fins a l’Àliga Centenària per les cordes que ara aguantaven una colla de tripulants que els farien de coixí.

Tot havia anat molt ràpid. No prou per evitar ser vistos pels treballadors de l’explotació forestal del bosc de Dröle, que es van quedar atònits en veure aquella espectacular fugida. Però suficient per sortir-ne airosos. Encara no acaba de creure-s’ho i va decidir anar a estirar-se a la seva cambra. El rumb estava fixat segons les indicacions de l’home que els havia tret d’aquella illa. Ara ja fosquejava i si hi ha havia alguna illa susceptible de ser descoberta, hauria d’esperar a l’endemà.

(Segona part: la cosa no acaba aquí)

La Reina Guàriön caminava a pas lleuger cap a una de les rampes que sortien del Castell dels Destins Encreuats. Feia molts anys que no rebia un missatge com aquell de l’ala oest del castell – on hi ha la zona de vigilància –. Va pujar a la plataforma i abans de tirar de la palanca va fer una bona repassada visual al panorama. Des del castell es podia veure gran part del regne, i és clar, grans extensions de mar que es perdien en l’horitzó pels quatre costats. El sol havia sortit feia una hora, i feia una hora que ella s’havia despertat, com sempre a trenc d’alba, des del dia en que es va transformar en gall.

Però no hi havia temps a perdre i va deixar-se caure per la rampa. Tota la plataforma, que ara es movia a gran velocitat i tremolava de mala manera, estava feta amb restes de barrils vells de licor de pruna, des de les rodes fins a la pròpia poltrona on reposava la reina, un gran bidó ple de prunes encaixat a la base de l’estructura. Les prunes es conservaven bé en aquells bidons, però amb aquell vent colpejant-li de cara era impossible pensar en menjar, per molt bones que fossin les prunes.

Passat el riu, el pendent disminuïa i la plataforma anava parant poc a poc fins arribar a la platja. Des d’aquella carraca de fusta, a tocar de mar, va veure amb els seus propis ulls el vaixell: una altra carraca de fusta que es movia a gran velocitat.

Terra a la vista!!! El capità de l’Àliga Centenària es va despertar a l’instant. Altra vegada experimentava un estrany despertar: un parell de preguntes per les quals no tenia resposta van ocupar-li el pensament només aixecar-se. Com podia ser que haguessin vist terra, si no és que havien girat en rodó? I com és que havia somiat amb un gall que es movia i parlava com una persona? Començava a pensar que en realitat tot era un somni i que en encara deuria estar fent la migdiada a la cala de les dues estàtues. Al capdavall, a qui se li acudiria desencallar un vaixell robant sequoies del bosc de Dröle?

En aquell instant, just després de sentir cops a la porta, l’Estanislau Puigsagordi entrava a la seva cambra amb cara de clar entusiasme. En Zaöl es va acabar de vestir i van pujar a coberta. No era una illa molt gran però per no haver-hi de ser, Déu ni do.

El capità va donar l’ordre de llançar l’àncora, es trobaven a una distància prudencial de l’illa i tenint en compte les circumstàncies era el més adient. Va oferir un barca als dos aventurers, i va decidir quedar-se a la nau i fer algunes reparacions, realment necessàries. En realitat també estava una mica espantat, podria tractar-se de l’illa de Momo… Però només era una llegenda! Tothom la coneixia, era un mite, un conte que s’explicava als nens, però quina altra explicació hi podia haver? I si era així, el millor era no acostar-s’hi.

I així va ser com Estanislau Puigsagordi i Karl Rice van conèixer la Reina Guàriön, del Regne de Murdündrain, que els esperava sobre una roca. En arribar es van estranyar de veure un gall a la platja i van pensar que això podia indicar que hi vivia gent a l’illa. Potser no aniria malament que algú els fes de guia fins al cim de la muntanya. El pobre Karl pensava que si acompanyava al jove excursionista, potser aquest s’oblidaria de la juguesca. A més, quina altra cosa podia fer? Estava realment sorprès i encuriosit per aquell misteri i fins i tot enfadat: volia una explicació!  La reina els observava impertèrrita mentre deixaven la barca en un lloc segur. Quan ja eren a punt de prendre camí, el gall els va parlar.

Amb gran cordialitat i mestria, la Reina Guàriön els va treure en pocs minuts tot el que necessitava saber: d’on venien, com havien trobat l’illa, qui eren i què volien. I com que els nous aventurers van respondre amb gran educació es va oferir a acompanyar-los al seu castell, des d’on se’ls aprovisionaria i se’ls indicaria com anar a la Cova de l’Ermità. Això sí, ells havien de permetre que els seus homes prenguessin la barca per dirigir-se al seu vaixell i demanar al capità que els esperés a l’altre banda de l’illa, en un racó molt més apropiat. Van acceptar i van posar-se en camí cap al Castell dels Destins Encreuats.

El Mag Fistandàntilus, era davant de l’ordinador buscant per Internet informació sobre exploradors anglesos i excursionistes catalans. Li encanta, a vegades perd el món de vista davant de l’ordinador. Aquella vegada van ser les algues que tenia a la marmita les que van ser oblidades per uns moments. Quan hi pensà, de cop va sortir de la sala de les joguines i va tancar la gran porta de fusta amb el joc de canell de sempre, dues voltes a la dreta i una a l’esquerra, a tal velocitat que ni es notava. Aquest gest afegia un nou sortilegi protector a la porta.

Les algues ja estaven a punt! Les va escórrer i va sortir al jardí per assecar-les al sol – va llegir per Internet que així eren més bones –. Per les escales pujaven un parell de persones que deurien ser un explorador anglès i un excursionista i escalador català. Va pensar que el primer deuria estar retirat per la fila que feia. De totes maneres els veia en forma. L’últim tros de camí fins a la Cova de l’Ermità era un conjunt de trams d’escales força feixuc. El primer tram tenia 4 esglaons, el segon 8 i els següents 15, 16, 23 i 42, però el que ho feia cansat era l’alçada dels graons i el fet, és clar, de ser l’últim tros del camí. Van trigar el que es triga en arribar: una hora i quaranta-vuit minuts.

El mag es va avançar en les presentacions, deixant clar que sabia qui eren, com es deien i què volien. També sabia com havien arribat fins a l’illa, però d’això era millor no parlar-ne. A la resposta esperada de “carai, com volen les notícies”, ell va contestar: “sí, m’ho ha dit un pardalet d’allò més ràpid”, i va afegir un gest de gratitud amb el cap, dirigit a un pardal que va emprendre el vol cap al castell.

Tot i que en aquella illa tot era més difícil d’entendre i no es donaven masses explicacions – i quan es feia no aclarien massa les coses –, aquell parell d’aventurers no deixaven de ser gent curiosa i van deixar anar les seves preguntes: vostè és l’ermità? perquè l’havíem de venir a veure? com es va a la muntanya aquella tan alta? i per cert, com es diu el pic? i vostè? i com és que aquesta illa ha aparegut aquí de cop i volta?

“Jo sóc el Mag Fistandàntilus, tot i que la majoria dels habitants de l’illa em prenen per un ermità boig. El camí que tradicionalment mena fins a la muntanya que voleu pujar, surt del Castell dels Destins Encreuats en direcció al bosc de Brocelaina, vorejant tota aquesta serralada. El pic, per cert, és conegut com la torre de Morgorth, doncs això és el que reposa sobre la seva esvelta figura. I suposo que la Reina Guàriön us ha enviat fins aquí perquè us parli del centaure negre que viu a la torre negra de Morgorth i que val més no molestar. Però deveu tenir gana, i jo tinc unes estupendes algues assecant-se en aquella roca que crec que us agradaran molt. Passeu, passeu…”

I així va ser com… No cal que ens repetim no? Així van conèixer al mag més poderós del Regne de Murdündrain, i mentre prenien un te els va explicar algunes cosetes sobre el centaure negre, el bosc de Brocelaina i demés.

El te i la conversa van ser d’allò més agradables i l’Estanislau estava força animat. Com més es complicava el seu objectiu, més gran era el repte. Res l’aturaria, un centaure negre de mal humor no seria en cap cas un impediment. I això no era tot: no tenia pensat fer tota la volta a la serralada per arribar-hi, i li va dir al mag. Amb certa admiració, preocupació i sentit de l’humor, el mag va advertir-lo que ningú abans ho havia fet, i n’havia sortit en vida.

Com que veia que no el convenceria, va donar-li una corda, forta i suficientment llarga, que va treure d’un cabàs. Això va fer més que feliç al nostre amic. Tot seguit va treure un bastó del cabàs que entregà a en Karl. “M’imagino que tu voldràs explorar l’illa, potser en direcció al bosc de Brocelaina. Aquest bastó et farà servei.” I així era, en Karl no podia acompanyar el seu company per les muntanyes escarpades de la serralada doncs calia ser un bon escalador, i realment començava a recuperar el seu afany d’explorador.

Van fer nit a la cova, es separarien l’endemà a trenc d’alba. Les últimes paraules del mag van ser una advertència per l’Estanislau: “procura portar la corda ben amagada sempre que puguis”.