Llegendes del mar

Hola a tothom!!

Què, ja hi sou tots? Doncs seieu que us explicaré unes llegendes que me van contar fa un temps. M’he assabentat que els Esquirols i Dofins de l’Esplai Natzaret han conegut el monstre Sauren i m’hi han fet pensar. Va ser en Sauren qui me les va explicar, en una ocasió que va arribar a les costes del nostre regne. No l’he tornat a veure més per Murdúndrain, però ja veig que continua viu.

En recordo un parell de les que explicava, que a mi em van agradar molt. A veure si us agraden:

  

La llegenda de l’illa Momo

Aquesta és la llegenda de Momo, coneguda com l’illa de les mil i una perles. Momo era una illa més aviat petita que descansava solitària enmig dels oceans. Era una illa amb força vegetació i tota classe d’animals. Per ser tan petita estava força contenta de la varietat i alegria natural de què gaudia. Al cim de la seva muntanya més alta, hi descansava un antic santuari. No era un cim escarpat, bé s’hi podria jugar a pilota, doncs el cim era nu d’arbres. Momo ja no recordava qui va construir aquell santuari, feia molts anys que hi era, però sí recordava la primera vegada que hi van arribar uns pirates. Venien de pas, anaven perduts i en trobar el santuari hi van amagar bona part dels seus tresors.

No van trigar gaire a tornar. Cada cop que venien portaven cofres, monedes d’or i altres relíquies del mar. Fins que un dia van arribar carregats d’unes boles brillants d’un blanc cremós que enamorava. I al cap d’un mes en van portar més i unes setmanes més tard una altre carregament encara més gros. Va ser llavors quan Momo es començà a preocupar: què deuen ser aquestes boles que en porten tantes? I d’on deuen sortir? Al veure les enormes quantitats d’aquells tresors que s’acumulaven damunt seu, Momo va decidir consultar al vent. I un dia que aquest xiulava per entre les seves roques i coves li preguntà:

– Gran vent, tu que corres per tots els oceans, i saps tantes coses, no sabràs què és això tan bonic amb què m’estan vestint aquests humans?
– Són perles gegants Momo. Des de que el Gran Kraken va començar el règim d’algues que no menja ostres gegants. Les perles les treuen de les ostres, que ara el Kraken no vol ni mirar.
– Per això en porten tantes i tantes! – cridà Momo.
– Sí, però des que es dediquen a capturar-les, cada cop n’hi ha menys.
– Què dius! Això és molt greu!!

I el seu lament se l’endugué el vent. No va passar gaire temps que a l’illa de Momo s’hi començaren a veure baralles entre pirates, vaixells que queien prop de les seves aigües, fruit de disputes i mentrestant l’illa s’omplia de perles, de forats i humans. La solitud i la pau es van acabar, els animals i les plantes que hi vivien cada cop estaven més descontents i Momo ja no va poder més. Si hagués estat un volcà hagués esclatat, deixant anar tota la seva ira en forma de foc i fortes explosions. Però com només era un petita illa solitària, invocà amb força al vent, al mar i al Kraken. Momo va començar tremolar cada cop amb més força i com si caiguessin a plom, la mar començà a alterar-se, el vent bufà amb més força que mai i els tentacles del Kraken aparegueren a les costes de l’illa enduent-se pirates i embarcacions senceres. Tal va ser l’enrenou que van crear, que les perles van sortir disparades per totes bandes. Les que no se les enduia el vent, es perdien en les onades més altes que ha vist mai el cel. La virulència de Momo va durar ben bé tres dies i tres nits, en què el Kraken, el vent i el mar no van descansar ni un moment.

Després d’aquell episodi de revolta marina, els animals sortiren de les coves on s’havien amagat. Però no tots en sortiren vius. I molts arbres i ocells també hi van perdre la vida. Van ser uns dies tristos, però a poc a poc la vida es va anar refent a l’illa. Lliure de les visites pirates Momo recuperà la riquesa de que gaudia anteriorment i totes les perles van desaparèixer. Però aquell fet va marcar un abans i un després de l’illa. Momo, amb tota la força que va arribar a fer, sense adornar-se’n es va separar de les plaques que la mantenien lligada a la Terra i va descobrir que es podia moure pels oceans. Així aquesta petita illa va començar a conèixer altres illes i indrets del mar. En els seus viatges es va trobar amb el monstre Sauren, de qui es va fer bona amiga, i també es va trobar amb pirates, que aquesta vegada no deixava que se li acostessin. Per la seva banda, en Kraken va acabar tan cansat que va haver de trencar el règim i va tornar a menjar ostres.

Però la història no acaba aquí. El monstre Sauren va prometre a Momo que contaria la venjança de l’illa als pirates, per a que aquests no gosessin mai acostar-se a les perles, i és clar, encara menys al Kraken i a Momo. Però la vida dels pirates és curta i van anar passant generacions i generacions. I ja se sap, la història es convertí en llegenda, la llegenda en mite, i es va anar distorsionant fins al punt que es deia que qui fos capaç de reunir les mil i una perles de l’illa Momo, no només es convertiria en el pirata més ric dels oceans, sinó que a més es convertiria en l’amo de la única illa que tenia la facultat de moure’s. I ja pot semblar absurd però durant molts i molts anys aquestes perles gegants, polides pel mar i pel vent de forma única i meravellosa, van ser la font de les batalles més cruels que es recorden. Aquest fou el motiu pel qual Momo i Sauren es retrobaren de nou, per aturar aquesta lluita absurda, de la que se’n sentien en part, responsables. I van decidir el següent:

Sauren, que era molt respectat per tots els navegants explicà als pirates que la única manera de veure a Momo, la misteriosa illa de la qual no se n’havia tingut notícies des de que el mar tenia memòria – això deien els pirates -, era reunir en un vaixell, tantes perles com hi cabessin i navegar en busca de l’illa amb la ferma voluntat de deixar-hi les perles i no tornar-hi mai més. Es deia que Momo era bona amiga del Gran Vent, que portava d’una punta a l’altra del mar, els secrets més ben guardats.

Els afortunats que aconseguissin omplir l’embarcació de perles, esquivant els perills del mar, el vent i el propi Kraken i cercar l’illa amb bona voluntat, serien recompensats amb la presència de Momo. I al seu santuari, a part de rebre antiquíssims tresors a canvi, se’ls permetria inscriure’s en la llista dels pirates més valents que hi hagut mai. Però si gosaven trair la bona voluntat de Momo, que s’oferí a guardar les perles al interior de les seves coves i a deixar-hi entrar pirates de nou, tota la seva ira cauria damunt seu!

I fou així com Momo es va convertir en l’illa de les mil i una perles, l’illa que brillava a la llum de la lluna, pels pocs que l’havien vist mai.

 

Momo, l'illa de les mil i una perles

 

L’altra és la llegenda de la Gran Sardina! Sí, ja se sap, com que els oceans són tan grans… Però aquesta és una altra història, que haurà de ser contada en una altra ocasió. Fins aviat!

6 thoughts on “Llegendes del mar

  1. Mag Fistandàntilus says:

    Carai Reina Guàriön, quan es posa a xerrar, no hi ha qui l’aturi eh! Ja m’estranya que
    no hi surtin prunes en aquesta història…

    Per cert, que jo també he sentit sobre aquesta mateixa llegenda, la història de
    com un esquirol, un dofí, una guineu, un isard i un jove pirata que va sobreviure
    a l’ira de Momo, van aconseguir que l’illa recobrés la riquesa natural i la pau que hi
    regnaven abans que hi arribessin els primers pirates.

    Però ja no recordo qui me la va explicar aquesta…
    Bé, fins una altra, espero!

    M'agrada

Deixa un comentari:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s