Llegendes del mar 3

Aquí arriba el final de la llegenda de La Gran Sardina. Espero que us agradi!

 

El final de La Gran Sardina

De cop, com si se li hagués despertat l’estomac tot d’una, li van venir unes ganes enormes de menjar-se aquelles precioses perles. Feia moltes hores que no menjava, s’estava morint de gana i davant seu tenia unes perles que desprenien una olor que feia salivera!!!

Però… el monstre Sauren m’ha dit que pugés tan bon punt arribés a baix… M’ha dit que si segueixo el seu consell em faré gran… però… quan sinó podré menjar perles gegants si no és aquí i ara? Com em faré gran si torno a pujar? He baixat fins aquí i no veig que hagi crescut gaire… I quina gana que tinc!! En Sauren tampoc m’ha negat pas que em pogués fer gran si menjava d’aquest tresor. Així doncs quin mal em pot fer? Segur que té por que em faci massa gran!! Va, en provaré una a veure si són bones…

Oh! Són boníssimes!! Sí, sí, oohhh quina delícia!! I n’hi ha més i més i més!!!

I la sardina, tota entusiasmada va començar a menjar i no hi havia qui l’aturés. Menjava amb tanta efusivitat que semblava que cada vegada les perles fossin més petites. I va começar a menjar-se-les de dos en dos i de tres en tres i després a grapats i grapats fins que va acabar rendida d’esgotament, i tipa com no ho havia estat mai. Va quedar tan plena que es va adormir i tot.

Quan es va despertar es trobava molt millor. Una mica més pesant, però bé. Estava ajaguda damunt aquest tresor brillant. I de cop, amb una claredat punyent, es va adonar que les perles, no és que s’haguessin fet petites, sinó que ella s’havia fet gran! Molt i molt gran!! Ara les perles eren tan petites com per nosaltres ho seria la pols. Quina gran emoció li va venir! Havia aconseguit ser enorme!!! Es començà a moure per la cova i se sentí orgullosa de la seva força i grandària. Havia perdut agilitat però era tan gran que el sol batec de les seves aletes feia moure les perles. I de sobte va sentir un soroll. Com si el moviment fort de les aletes hagués fet caure algunes roques. I llavors va pensar que ja havia aconseguit el que volia i que era hora de sortir d’allà, i va anar cap a l’entrada de la cova…

El que va passar a continuació ja us ho podeu imaginar. La tristor que va envair a la sardina en veure com de petita era la sortida de la cova és millor no descriure-la en detall. Va intentar desesperadament fer gran el forat a base de cops, però això encara ho empitjorava més. Aquesta vegada sí que va quedar desfeta, aquest cop va perdre tot l’entusiasme que l’havia caracteritzat i es va quedar en una mena d’estat letàrgic.

La sardineta – no deixava de ser força joveneta – va deixar de menjar durant una època mooolt llarga. Això no la feia empetitir, però havia perdut la gana. Si hagués seguit el consell del monstre Sauren… L’únic consell que mai li van donar i ella va ser tan burra de no fer-hi cas! Estava tan penedida i tan sola…

Fins que un dia va aparèixer algú. Era un popet. Era prou petit perquè pogués entrar a la cova sense dificultats, però força gran per ser un pop. Es va acostar a la llum. La sardina dormia sobre el mantell de perles brillants, com el dracs dormen sobre els seus tresors. El popet, amb la boca ben oberta es va apropar fins que hi va ser a tocar. Aquest sí que estava ben impressionat! I de l’emoció va cridar: Uuuhola!

La sardina feu un bot que retrunyí tota la cova. Però això no va impedí que continués movent-se tota nerviosa, intentant esbrinar què l’havia despertat.

– Sóc aquí – cridà el popet que s’havia arrapat a la paret de la cova.
– Qui ets tu? I què hi fas aquí? Quin ensurt m’has fet, bestiola!!
– Ei, un respecte què sóc un rebesnét del Gran Kraken – respongué el popet mig molest.
– Què dius ara? – digué la sardina tota sorpresa.
– El que sents. I m’ha dit que si volia menjar una cosa deliciosa baixés aquí.
– Però si aquí no ha baixat ningú des de fa… Ja no recordo quan temps fa que sóc aquí.
– Quina pena! I per cert, que hi fas aquí?
– Avorrir-me com una ostra!
– Ostres!
– Com dius?
– Res, res, que ara he recordat quan l’àvia ens explicava històries de por sobre les ostres… Ei, perdona però no puc trigar en pujar. La meva àvia ens té prohibidíssim baixar aquí. Com se n’assabenti! Que puc menjar algunes d’aquestes perles tan boniques?
– Sí, i tant, però t’aconsello que no en mengis gaires, que podries créixer més del que t’agradaria.
– Uuuui! Jo vull créixer moooolt eh! He de ser més gran que el meu rebesavi!!!
– Que tens nom tu?
– Claaar, tots en tenim de nom, jo em dic Kiriki.
– Doncs escolta bé Kiriki, perquè et donaré un consell que et pot fer molt gran: torna a pujar cap amunt ara mateix, que si la teva àvia s’assabenta que has baixat fins aquí, no podràs tornar a baixar mai més.
– Però, i les perles? M’ha costat molt baixar fins aquí!
– Però el teu camí no acaba pas aquí, has de tornar cap a dalt.
– He baixat per les perles del meu rebesavi.
– I ja les has vist! Fixa’t quina meravella!!
– Però les vull tastar!!
– Jo tenia entès que el que volies era fer-te gran com el Gran Kraken.
– Doncs això!!
– Doncs jo et dic que el que va fer gran al Kraken no van ser les perles. I que, i no t’ho repetiré una altra vegada, si vols ser tan gran com ell, hauràs de renunciar-hi i tornar amb els teus.
– Llavors no sé perquè he baixat fins aquí!
– No sempre sabem del cert perquè fem les coses, ni què és el que ens dicta el nostre cor. Potser has baixat perquè ets un pop molt aventurer, amb molta empenta i entusiasme. Potser perquè ningú ha aconseguit baixar fins aquí en molts anys.
– A no?
– No… O sigui que ja pots pujar corrent com un peix vela i explicar al teu pare que has vist la sardina més gran de toooot l’oceà!
– Ets una sardinaaa!?!!
– Sí i sóc molt gran!! O sigui que tingues una mica de respecte!!!
– D’acord dona, però no t’enfadis, que jo no t’he fet res! Ja me’n vaig, no pateixis.
– Per cert, com te dius?
– Mmmhhh… Jo no en tinc de nom.
– Doncs trobo que ets una sardina ben peculiar… A reveure!
– A reveure…

I el petit Kiriki va pujar tot cofoi, tan content que quan arribà a dalt no se’n feia el càrrec que hagués aconseguit pujar tan ràpid. Quan son pare va sentir la història quedà molt sorprès. Fins i tot va fer una visita a un vell amic del seu besavi, en Sauren, per explicar-li.

Al cap d’uns dies en Kiriki va tornar a la cova de la sardina i van xerrar durant una bona estona. De tant en tant en Kiriki li feia visites, però cada cop trigava més en tornar. I és que amb el temps en Kiriki es va anar fent gran i cada cop li costava més baixar al fons de l’abisme. I és clar, un bon dia ja va ser tan gran que li resultà impossible visitar-la de nou.

Però aquesta història és coneguda arreu. Tot sovint s’explica als més petits quan aquests es resisteixen a escoltar els consells dels “grans”. Es coneix com la llegenda de la Gran Sardina, i es diu que encara és al fons de l’abisme i que aquells prou valents – i prou petits – per endinsar-s’hi es contagiaran de la seva gran paciència. Hi ha qui afirma que més gran tresor són els consells de la Gran Sardina, que les perles sobre les que descansa i que la mantenen en vida per anys que passin…

En Kiriki va arribar a ser el més gran del seus germans i les seves gestes es recordaren amb gran intensitat entre les generacions que el succeïren.
 

La llegenda de la Gran Sardina (2)
 

Fins aviat!!

 

Deixa un comentari:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s