Ei famílies!!! Que sí, que sí, que demà marxem de colònies!!!! De ben segur que seran uns dies increïbles i… Read more Marxem de Colònies!!!

Després de l’aventura de l’excursió, de donar-li la flor romanial a la Sherazade i que el Rodrigo es poses bé tocava seguir amb l’aventura.

Ara els nostres dos nous amics ja es portaven bé, en Rodrigo sabia que la Sherazade era molt bona persona, l’havia curat i havia fet tot el possible perquè estigués bé. Finalment havien arribat a ser amics!

Però va passar una cosa terrible! Van aparèixer dos soldats i en veure la Sherazade van decidir empresonar-la. Nosaltres estàvem allà i ho vam veure amb els nostres propis ulls! En Rodrigo va defensar-la i els hi va dir que no ho podien fer, ser musulmà no és una raó per empresonar a ningú. Els soldats van dir que l’empresonarien a ell també, ja que havia sucumbit a l’embruix de la Sherazade i van agafar-los!

Nosaltres estàvem indignats i els hi vam dir de tot (menys paraulotes) i per això van decidir agafar-nos com a presoners i posar-nos a fer treballs forçosos: Als Guisards els van ordenar fer massa de pizza amb aigua, oli, sal, farina i orenga.
Als Joves els va tocar fer un pastís amb galetes i xocolata. Feia molt bona pinta però no els hi van deixar tastar res!
Per altra banda Esquirols i Dofins van estar fent uns fanalets per il·luminar el camí.

No penseu que estàvem tan tranquils, mentre treballàvem anàvem pensant un pla per escapar-nos d’aquella presó.

En arribar la tarda vam decidir fugar-nos! Primer vam anar recopilant tot de material: corda, menjar, disfresses, provisions diverses… I després havíem d’arribar a una zona segura despistant els guàrdies i lluitant contra ells. Sense oblidar-nos d’assistir a les formacions!

Finalment ho vam aconseguir i per això, a la nit vam fer una gran festa final! Per començar, vam sopar pizza! Els intendents havien agafat totes les masses que havíem fet al matí i les havien omplert d’ingredients boníssims! Algunes de pernil dolç i formatge, d’altres de tonyina, de verduretes… N’hi havia de tot!!
I per acabar vam posar música i vam ballar com si no hi hagués demà!

Per relaxar-nos vam fer un gran foc, vam seure tots al seu voltant i vam explicar l’últim conte de la Sherazade!!

Com ja sabeu, el Rodrigo seguia molt malalt. La Sherazade cada cop estava més preocupada, ja que deia que potser era massa greu per a curar-lo i per això va estar estudiant molt fins a trobar una possible solució: trobar la flor romanial.
Ens va dir que ella s’havia de quedar per cuidar-lo però que era molt important que anéssim a buscar aquesta rara flor a un lloc misteriós i màgic.

Esquirols, Dofins i Guisards van marxar d’excursió per veure podien trobar-la i ja sabeu, no hi ha nens i nenes més llestos, aventurers i excursionistes així que després d’una bona caminada van aconseguir trobar-la.

Els Joves per la seva banda van deixar-ho tot a les mans dels grups més petits i van marxar cap a l’aventura! Vam travessar camps i boscos, vam lluitar contra esbarzers i fins i tot vam arribar a veure ermites de tots tipus, tancades, obertes, derruïdes… una mica de tot!
El millor de tot, a part de les bones vistes, va ser el sentiment de grup que es va formar, feia goig sentir el i les Joves cantant, rient i parlant de tot.

Al final entre cançons i riures vam arribar a la casa, força assedegats i amb ganes de menjar però molt contents de l’aventura que acabàvem de viure.

El altres grups, que ja havien acabat de sopar van anar a veure la Sherazade. Li havien donat la flor romanial a la tarda tan bon punt van arribar a la casa i ens va dir que el Rodrigo estava molt millor i que fins i tot havia canviat una mica d’actitud respecte a la metgessa. El vam deixar descansar aquella nit i la Sherazade va dir que volia explicar un conte però, en obrir-lo totes les pàgines van sortir volant! Sort que estàvem allà per recuperar-les.

Vam anar cap al bosc per agafar-les però algú havia arribat abans! Era la bruixa del Desert, ens va dir que si volíem el conte, hauríem d’anar a buscar els esperits del desert i portar-li una petita part d’ells. Els esperits del desert són uns éssers brillants que fan una llum especial de diferents colors i cada un d’ells, en són set, representa un element.

Així doncs, mans a l’obra, van fer grups i van anar a buscar-los esperant que fossin simpàtics i els hi donessin una part del seu element sense oposar massa resistència! I així va ser.
Finalment ho van aconseguir tot i van marxar amb la Sherazade per sentir el conte d’en Jax i la Lluna, un conte que es troba dins del llibre l’Ombra del vent. Aquí us en deixem l’última part si voleu llegir-lo sencer, només cal que ens ho demaneu.

– Y ¿cuál es tu tercera petición? -preguntó la luna. Tenía los ojos obscuros e inteligentes, y su sonrisa era sincera y cómplice.
– Tu nombre – suspiró Jax-. Así podré llamarte.
– Un cuerpo… -empezó la luna avanzando con ansia hacia Jax. Entonces se detuvo-. ¿Sólo mi nombre? -preguntó deslizando una mano alrededor de la cintura de Jax-.

Jax asintió.

La luna se le acercó más y le susurró al oído: Ludis…
Jax sacó la cajita negra de hierro, cerró la tapa y atrapó el nombre de la luna.

– Ahora tengo tu nombre -dijo con firmeza-. Así pues, tengo dominio sobre ti. Y te digo que debes quedarte conmigo eternamente, para que yo pueda ser feliz.

Y así fue. La caja ya no estaba fría. Estaba caliente, y Jax notaba el nombre de la luna dentro, revoloteando como palomilla contra el cristal de una ventana.
Quizá Jax cerrara la caja demasiado despacio. Quizá no la cerrara bien. O quizá sencillamente tuviera tan mala suerte como siempre. Pero al final sólo consiguió atrapar un trozo del nombre de la luna, y no el nombre entero.
Por eso Jax puede tener para él la luna un tiempo, pero ella siempre se le escapa. Sale de la mansión rota de Jax y vuelve a nuestro mundo. Aun así, él tiene un trozo de su nombre, y por eso ella siempre debe regresar a su lado.
Y por eso la luna siempre cambia. Y ahí es donde la tiene Jax cuando nosotros no la vemos en el cielo. Jax la atrapó y todavía la guarda.

…Pero sólo él sabe si es o no feliz…