Com ja sabeu, el Rodrigo seguia molt malalt. La Sherazade cada cop estava més preocupada, ja que deia que potser era massa greu per a curar-lo i per això va estar estudiant molt fins a trobar una possible solució: trobar la flor romanial.
Ens va dir que ella s’havia de quedar per cuidar-lo però que era molt important que anéssim a buscar aquesta rara flor a un lloc misteriós i màgic.

Esquirols, Dofins i Guisards van marxar d’excursió per veure podien trobar-la i ja sabeu, no hi ha nens i nenes més llestos, aventurers i excursionistes així que després d’una bona caminada van aconseguir trobar-la.

Els Joves per la seva banda van deixar-ho tot a les mans dels grups més petits i van marxar cap a l’aventura! Vam travessar camps i boscos, vam lluitar contra esbarzers i fins i tot vam arribar a veure ermites de tots tipus, tancades, obertes, derruïdes… una mica de tot!
El millor de tot, a part de les bones vistes, va ser el sentiment de grup que es va formar, feia goig sentir el i les Joves cantant, rient i parlant de tot.

Al final entre cançons i riures vam arribar a la casa, força assedegats i amb ganes de menjar però molt contents de l’aventura que acabàvem de viure.

El altres grups, que ja havien acabat de sopar van anar a veure la Sherazade. Li havien donat la flor romanial a la tarda tan bon punt van arribar a la casa i ens va dir que el Rodrigo estava molt millor i que fins i tot havia canviat una mica d’actitud respecte a la metgessa. El vam deixar descansar aquella nit i la Sherazade va dir que volia explicar un conte però, en obrir-lo totes les pàgines van sortir volant! Sort que estàvem allà per recuperar-les.

Vam anar cap al bosc per agafar-les però algú havia arribat abans! Era la bruixa del Desert, ens va dir que si volíem el conte, hauríem d’anar a buscar els esperits del desert i portar-li una petita part d’ells. Els esperits del desert són uns éssers brillants que fan una llum especial de diferents colors i cada un d’ells, en són set, representa un element.

Així doncs, mans a l’obra, van fer grups i van anar a buscar-los esperant que fossin simpàtics i els hi donessin una part del seu element sense oposar massa resistència! I així va ser.
Finalment ho van aconseguir tot i van marxar amb la Sherazade per sentir el conte d’en Jax i la Lluna, un conte que es troba dins del llibre l’Ombra del vent. Aquí us en deixem l’última part si voleu llegir-lo sencer, només cal que ens ho demaneu.

– Y ¿cuál es tu tercera petición? -preguntó la luna. Tenía los ojos obscuros e inteligentes, y su sonrisa era sincera y cómplice.
– Tu nombre – suspiró Jax-. Así podré llamarte.
– Un cuerpo… -empezó la luna avanzando con ansia hacia Jax. Entonces se detuvo-. ¿Sólo mi nombre? -preguntó deslizando una mano alrededor de la cintura de Jax-.

Jax asintió.

La luna se le acercó más y le susurró al oído: Ludis…
Jax sacó la cajita negra de hierro, cerró la tapa y atrapó el nombre de la luna.

– Ahora tengo tu nombre -dijo con firmeza-. Así pues, tengo dominio sobre ti. Y te digo que debes quedarte conmigo eternamente, para que yo pueda ser feliz.

Y así fue. La caja ya no estaba fría. Estaba caliente, y Jax notaba el nombre de la luna dentro, revoloteando como palomilla contra el cristal de una ventana.
Quizá Jax cerrara la caja demasiado despacio. Quizá no la cerrara bien. O quizá sencillamente tuviera tan mala suerte como siempre. Pero al final sólo consiguió atrapar un trozo del nombre de la luna, y no el nombre entero.
Por eso Jax puede tener para él la luna un tiempo, pero ella siempre se le escapa. Sale de la mansión rota de Jax y vuelve a nuestro mundo. Aun así, él tiene un trozo de su nombre, y por eso ella siempre debe regresar a su lado.
Y por eso la luna siempre cambia. Y ahí es donde la tiene Jax cuando nosotros no la vemos en el cielo. Jax la atrapó y todavía la guarda.

…Pero sólo él sabe si es o no feliz…