Aquí arriba el final de la llegenda de La Gran Sardina. Espero que us agradi!
De cop, com si se li hagués despertat l’estomac tot d’una, li van venir unes ganes enormes de menjar-se aquelles precioses perles. Feia moltes hores que no menjava, s’estava morint de gana i davant seu tenia unes perles que desprenien una olor que feia salivera!!!
Però…
CLIQUEU AQUÍ PER VEURE EL FINAL DEL CONTE!!!
Tenim notícies fresques. Les telecomunicacions es propaguen a l’esplai més ràpid del que triga la Reina Guàriön en cruspir-se 100 dotzenes de prunes! I ara toca anar a la ràdio. Prepareu-vos per les pròximes aventures d’aquests monitors/es, que mai se sap amb què poden aparèixer. De moment, aquest divendres dia 5, la Pilar, la Sílvia i el Manel sortiran en antena parlant de l’esplai. Això serà a partir de les 22h per Ràdio Estel.
Aquí teniu unes fotos del dia de la gravació:
Bé, Pilar, Sílvia i Manel, esperem els vostres comentaris. Volem que ens expliqueu com va ser l’experiència! Què ens espera divendres a la nit??!
Hola a tots i totes!
Us vaig prometre que us contaria la llegenda de la Gran Sardina, així que som-hi. De les llegendes del mar, aquesta és de les que recordo amb més detall…
Hi havia una vegada una sardina que a simple vista no es distingia massa de les altres. Tampoc tenia nom, com la resta de les moltes sardines que l’acompanyaven, però hi havia una cosa que la feia diferent: volia impressionar a la resta.
Un dia es va atrevir a separar-se de la colla. Ho feu amb la seguretat que sabria retrobar el grup doncs intuïa el rumb que seguirien. I va nedar per les aigües assaborint el gust de l’aventura, el plaer de la solitud, del descobriment i la tranquil·litat d’aquell que passeja sense rumb. Va ser llavors quan va veure per primer vegada una enorme balena i va quedar molt impressionada per la seva grandària i magnificència. Una llum es va encendre al seu interior: si aconseguís créixer tant com la balena, segur que impressionaria a tothom! Quina enveja, va pensar.
I la sardina va començar a menjar sense parar. N’hi van passar de tots colors perquè és clar, com que va començar a menjar de tot va tenir problemes amb bestioles dures de pelar i amb una intoxicació que li provocà uns canvis de colors, que pensava que ja no li caldria créixer per ser diferent.
Però res, la sardina no creixia el més mínim!! Quina decepció. Era ben bé que no ho sabia pas tot de les sardines. Com és que no podien créixer més? De fet, sempre havia tingut dubtes: perquè anaven sempre juntes? Perquè no canviaven mai les rutes marítimes per evitar els depredadors? Per resoldre aquests dubtes, sobretot el del creixement, va decidir anar a veure al Papa Sardina. No és pas que fos el seu nom, però se’l coneixia per Papa Sardina perquè era la sardina més vella de què es tenia constància (i això el feia diferent).
Quan va anar veure el Papa Sardina, no s’esperava pas que tindria tan poca sort:
– Jo sóc vella, però això no vol dir que ho sàpiga tot sobre la nostra espècie -li va dir Papa Sardina -. No sóc immortal i quan morim perdem tots els nostres coneixements que no hem transmès. I a ningú li importa tot això que em preguntes…
Papa Sardina parlava d’una manera que la nostra sardineta no acabava de comprendre. Però entenia que Papa Sardina no tenia les respostes i això la pertorbava una mica. Qui pot tenir les respostes a aquestes preguntes existencials? Sense saber exactament si ho havia dit en veu alta o no, Papa Sardina li explicà que l’únic que la podia ajudar era el Monstre Sauren, que ell li donaria consell.
I la sardineta, sense saber massa bé si un consell és quelcom que es menja (potser una poció per poder créixer molt), se’n va anar a veure al Monstre Sauren.
En Sauren es va quedar ben sorprès amb aquesta sardina i el seu entusiasme per créixer i impressionar a la resta, i li explica una història:
Diuen, i jo en dono fe, que hi ha un abisme mooolt i molt profund on el Kraken – una espècie de pop gegant – hi llançava tot el menjar que veia però que no es podia menjar per culpa del règim. Com que el Kraken era tan gros, no passava per l’abisme, que és més estret que ell. I sabia que tot el que hi llançava no estaria a l’abast dels seus tentacles perquè l’abisme era mooolt profund. D’això ja fa bastant de temps però el menjar que allà s’hi va dipositar diuen els experts que es conserva en bon estat per les baixes pressions que hi ha al fons de l’abisme. I de fet, es diu arreu, que qui aconsegueixi baixar fins al fons de l’abisme trobarà un grandiós tresor en forma de mil i una de les viandes més suculentes.
La gran sardina quedà meravellada amb aquesta història. Ja s’imaginava menjant-se totes aquelles viandes i fent-se tan gran com una balena. Segur que amb aquest tresor sí que aconseguiria créixer i fer-se molt gran!!!
Però abans que la sardina pogués sortir disparada en busca del seu tresor, Sauren l’aturà amb un gran “Peròoo…”
– …tu has vingut ha demanar-me consell, no és així?
– Ah… sí, sí, és veritat… – digué la sardina, entre confusa i espantada…
– Si em pogués donar el consell li estaria molt agraïda…
– Doncs escolta atentament…
– Ah…
– Què saps què és un consell?
– Doncs no, el cert és que no.
– Un consell és una ajuda que et dóna una persona de confiança. Però aquesta ajuda és només una guia. Qui rep el consell sempre té la última paraula alhora de solucionar els problemes i reptes que se li plantegen. Però un bon consell pot, no només ajudar-nos a prendre decisions, si no a créixer.
La sardina en sentir aquestes paraules va quedar impressionada. No era el que s’esperava, però va notar que era especial.
– Suposo que – va continuar Sauren – com que a la vostra colla, les sardines mai preneu decisions de forma conscient, per això no coneixeu els consells. Sempre us moveu totes juntes, unides per una gran intuïció i seguint un curs marcat des de fa tants i tants anys que ja ni tan sols us plantegeu.
– Sí… Però diga’m – digué la sardina – quin és el consell que em volies donar?
– Que vagis a l’abisme, que baixis fins al fons i tornis a pujar. Això et farà més gran del que et penses.
– I em puc menjar el tresor de l’abisme?
– Si vols sí… però si vols seguir el meu consell, ni te’l miris el tresor i torna a pujar tant bon punt arribis a baix.
– Però quina tonteria baixar per tot seguit tornar a pujar cap a dalt! I dius que això em farà gran! De veritat que no ho entenc.
– No et demano pas que ho entenguis, seria una mica agosarat.
– Però, vols dir que no em faré gran si em menjo el tresor de l’abisme?
– És possible que et faci créixer com tu vols, sí… Però et farà més gran seguir el meu consell. I pots confiar en mi, sóc força més vell i més savi que Papa Sardina.
– Uhmmm… D’acord, no em parlem més doncs. On és aquest abisme?
I així que el Monstre Sauren li va donar les indicacions per arribar a l’abisme, la sardina es va posar en camí. En arribar-hi i veure la profunditat de l’avenc, va fer un esforç més perquè no li fallés la voluntat, i va començar a baixar. Les aigües a aquella profunditat tenien un color molt fosc, pràcticament no es veia res, però va aconseguir distingir mentre baixava una blancor provinent d’alguns esquelets de peixos, tots més grans que ella. L’avantatge de ser una sardina – va pensar – és que al ser tan petita no li costava tant com a la resta de peixos nedar abisme avall. El que no sabia, és que a més ella tenia una força de voluntat molt superior als que ho havien intentat abans.
Fos com fos, va anar baixant i baixant… I al cap de moltes hores, quan la sardina pensava que s’havia passat d’aventurera, va notar quelcom que no s’acaba de creure. La sensació es va anar fent realitat: hi havia una llum allà baix. Les aigües van anar passant del to lila al blau fosc, seguit de blau fluix fins que es van començar a veure verdes i com més a prop era del fons, grogues. La llum venia d’una cavitat que s’obria en un costat. Allà hi havia una mena de cova i hi va entrar.
Quina meravella! El que va veure poc que s’ho esperava: eren perles gegants! I totes juntes feien una llum increïble! Què estrany – va pensar – a mi em van explicar de petita que les perles gegants les guarda Momo, l’illa, en les seves coves… En veure-les va pensar que eren més petites del que s’imaginava.
– Per ser gegants, bé m’hi cabrien a la boca…
Què, us sona? Com creieu que acabarà això?
Sigui com sigui, el desenllaç de la història el teniu aquí: El final de la Gran Sardina!
Estimats i estimades, després del meravellós conte que ens va explicar la Reina Guàriön he buscat i rebuscat dins els meus records per regalar-vos avui un parell d’historietes que segur que us faran pensar.
La meva memòria ja falla però crec que la primera començava així:
– Hola, bon dia – digué el petit príncep.
– Bon dia – digué el guardaagulles.
– Què fas? – digué el petit príncep.
– Trio els viatgers en paquets de mil – digué el guardaagulles –. Envio els trens que els porten, tan aviat cap a la dreta, tan aviat cap a l’esquerra.
Un ràpid il·luminat va fer tremolar la caseta de les agulles com el retruny d’un tro.
– Tenen molta pressa – digué el petit príncep –. Què cerquen?
– Ni l’home de la màquina ho sap – digué el guardaagulles.
I passà rabent, en direcció contrària, un segon ràpid il·luminat.
– Ja tornen? – preguntà el petit príncep…
– No són pas els mateixos – digué el guardaagulles –. És un canvi.
– Que no estaven contents on eren?
– Mai no estem contents allà on som – digué el guardaagulles.
I retrunyí un tercer ràpid il·luminat.
– Empaiten els primers que han passat? – preguntà el petit príncep.
– No empaiten res de res – digué el guardaagulles –. Dormen allà dintre o bé badallen. Només els infants aixafen els nassos als vidres.
– Només els infants saben el que cerquen – digué el petit príncep –. Perden el temps per una nina de parracs i la nina resulta important, i si els la prenen, ploren…
– Tenen sort – digué el guardaagulles.
I l’altra que recordo, crec que començava de la mateixa manera:
– Hola, bon dia – digué el petit príncep.
– Bon dia – digué el marxant.
Era un marxant de píndoles perfeccionades que maten la set. En preneu una cada setmana i mai més no tindreu ganes de beure.
– Per què ho veneu, això? – digué el petit príncep.
– És una gran economia de temps – digué el marxant –. Els experts han fet càlculs. S’arriben a estalviar cinquanta-tres minuts cada setmana.
– I què en fa la gent, dels cinquanta-tres minuts?
– El que vol…
– El que és jo, si tingués cinquanta-tres minuts – digué el petit príncep – aniria poc a poquet cap a una font…
El sopar de pares i mares es celebrarà aquest divendres dia 28 de novembre a les 21:30 hores al restaurant BLAU que està situat al carrer Tenor Masini 61.
Podeu veure on està el restaurant mitjançant el Mapa de l’esplai (Racons esplaiencs) i així segur que el trobareu!!!
Tots aquells que encara no heu confirmat afanyeu-vos (via mail!) a fer-ho!
Segur que us ho passeu molt i molt bé!!!
Cosetes que un/a pot fer aquí:
Fixeu-vos que al final de la pàgina, a sota de tot, posa Next Page >>, és a dir, pàgina següent (és un idioma que al Regne de Murdúndrain no es coneix gaire). Si hi cliqueu accedireu a entrades més antigues i així podreu anar navegant fins a veure-les totes. És la manera amb què descobrireu més coses del que fem a l’esplai (i veureu les fotos!).
També podeu accedir a aquestes mateixes entrades, des de les categories del menú de l’esquerra, a Entrades. Així estan ordenades, no cronològicament com pasa des de la pàgina d’Inici, sinó per categories. Però d’aquesta manera accedireu a les capçaleres o resums d’aquestes i haureu de fer doble clic sobre l’entrada que us interessi. Per tant, si no busqueu res concret i preferiu fer el xafarder us recomanem la primera opció.
A part, hi ha les pàgines, al menú Pàgines que són fixes i a les quals s’hi pot accedir des del menú de l’esquerra o bé des del menú superior (les pàgines principals).
Tenim dues seccions de pàgines amb les respectives subpàgines, que són:
el suro de l’esplai i l’armari de l’esplai.
I bé, a més teniu els enllaços, que sempre són interessants.
Què més podeu fer?
Criticar tot això o una part a Diatriba no!
Esperar a que es superin les proves de la gincama.
Podeu anar al google i fer cerques en les que hi pugui aparèixer aquest bloc i ens dieu si hi ha hagut bons resultats i en quina pàgina.
Podeu fer peticions.
Per exemple: voleu veure alguna foto d’algun esdeveniment de l’esplai en concret?
Dir què us ha agradat més de la web.
Podeu comprar samarretes de l’esplai.
Podeu contar quants segons us tarda en carregar les fotos de l’àlbum un diumenge a la tarda i donar-li les culpes a l’ordinador, a la telefònica, la ono, el mag migfusluditus i la mare que el va anomenar! Valga’m Déu, feu el favor de cuidar el vocabulari o no us aprovarem els missatges.
Podeu calcular en el mapa quan es triga caminant des de casa vostra a Restaurant Blau.
Podeu anar a veure el Barça… i queixar-vos també o dir coses entusiastes i emocionants!!
Podeu sortir i entrar a la pàgina repetides vegades per per pujar el contador de visites i esperar a que arribi a 3000 abans de tornar-vos bojos.
Ens podeu enviar mails (esplai_natzaret@hotmail.com) amb contes, dibuixos, fotos… si voleu que ho pengem.
Podeu llegir-vos l’article de l’esplai de la viquipèdia i proposar-ne millores.
Podeu llegir-vos la pàgina Autors del bloc i intentar entendre les coses rares que es diuen per aquí. Qui és la Fada Molsosa, l’Avi Guineu o la Reina Guàriön.
…
Però sobretot, no us estresseu. Això sí, llegiu, que diuen que és molt sa.
Ja hem passat l’ecuador de la inauguració, i hem passat les 2330 visites!!!
Uuuuéeee!!! (contingut). El 2332 és un nombre bonic, però hem d’arribar al 3000, no ens desorientem… (bé, hem tingut 6 visites en 12 hores però això només és l’inici d’una progressió geomètrica o exponencial).
Proves de la gimcana:
1) Digueu on es troba la següent frase: “Vam dinar i després altre cop cap a Girona a esperar el tren amb retard, que ens portaria mooolt tard a casa.”
2) Feu, entre tots, una llista de les comparses de l’Esplai Natzaret al Carnaval de Les Corts, des de l’any 1999 i especificant quin premi vam guanyar, si es va donar el cas. En recordeu d’abans del 99?
3) Busqueu 10 enllaços al nostre bloc www.esplainatzaret.net, a altres pàgines de la xarxa.
4) Poseu un acudit, o alguna xafarderia, sense faltar a ningú.
Vinga, de moment això, que vosaltres no sou mags tampoc!
N’haurieu de poder passar alguna de les 4!!
Sort!
CLIQUEU AL TÍTOL DE L’ENTRADA, QUE VEUREU LES RESPOSTES!!!
Benviguts i benvingudes al bloc de l’esplai!
Aquí us podeu presentar, deixant un comentari. Cal que poseu una direcció de correu electrònic per a deixar-ne un. I per això cal clicar sota del missatge, on posa Comentari >>, en verd, a la mateixa línea on diu Arxivat sota: Activitats especials, DIA WE, Notícies esplai.
O en la zona groga del final, si ja sou dins de l’entrada.
Si participeu pot ser que entreu en el sorteig de milers de regals màgics!!
Aquells que ja hagueu vingut abans a xafardejar, heu de saber que hi ha canvis importants:
Informació de l’esplai, un nou enllaç dels Racons esplaiencs, que us durà a l’article de la Viquipèdia, de l’Esplai Natzaret. Des d’allà podreu accedir a més informació del món de l’esplai i més i més…
25è aniversari, una pàgina amb alguns records dels prop de vint-i-cinc anys d’esplai.
Contes i llegendes, una categoria d’entrades nova, on hi trobareu alguna historieta…
Samarreta de l’esplai, no és pas cap novetat, però pot ser que hi trobeu alguna sorpresa…
Fotos de l’esplai, el mural de fotos del curs i de l’estiu de l’esplai, només per als de l’esplai. Hi ha fotos noves d’avui mateix, de l’excursió del cap de setmana passat!
De fet, en qualsevol lloc podeu trobar novetats. Això de l’Internet és el que té.
I aquells que no hagueu vingut a xafardejar aquesta setmana, ja haureu notat que l’aspecte del bloc també és nou. Esperem que us agradi. I si no, queixeu-vos! Teniu un espai per això i es diu Diatriba no!
Totes les entrades WE són del dia de la inauguració i potser us fa gràcia fer-hi un cop d’ull.
I sapigueu que podeu tornar quan vulgueu, l’Esplai Natzaret serà aquí!
I el Mag Fistandàntilus segurament també.
CLIQUEU AL TÍTOL DE L’ENTRADA PER VEURE ELS COMENTARIS!!! (és l’entrada amb més comentaris del bloc, gent que saluda).
També podeu accedir als comentaris des d’aquí sota, on posa en verd: 27 Comentari >>
Sembla que l’esplai s’ho va passar d’allò més bé a l’excursió que van fer aquest cap de setmana passat a Gualba!!
Es veu que es van cansar una miqueta per arribar, però que aquella nit van trobar LA GRAN SARDINA!!! Així que l’esforç de la caminada va ser recompensat!! A més van fer dibuixos molt i molt macos!
Al dia següent després de recuperar forces durant tota la nit van aprofitar per fer una excursioneta, i es van trobar molts bolets!!
I el més sorprenent de tot es que al tornar hi va haver un casament!!! Sí, sí, un casament!!! Mireu si va donar de si l’excursió!!
Us deixo unes fotos que un dels monitors m’ha dit si podia penjar-les… (com ells tenen tanes coses a fer…)
I n’hi ha més ehhh!!! Al nostre grup del Flickr: Esplai Natzaret!
Hola a tothom!!
Què, ja hi sou tots? Doncs seieu que us explicaré unes llegendes que me van contar fa un temps. M’he assabentat que els Esquirols i Dofins de l’Esplai Natzaret han conegut el monstre Sauren i m’hi han fet pensar. Va ser en Sauren qui me les va explicar, en una ocasió que va arribar a les costes del nostre regne. No l’he tornat a veure més per Murdúndrain, però ja veig que continua viu.
En recordo un parell de les que explicava, que a mi em van agradar molt. A veure si us agraden:
Aquesta és la llegenda de Momo, coneguda com l’illa de les mil i una perles. Momo era una illa més aviat petita que descansava solitària enmig dels oceans. Era una illa amb força vegetació i tota classe d’animals. Per ser tan petita estava força contenta de la varietat i alegria natural de què gaudia. Al cim de la seva muntanya més alta, hi descansava un antic santuari. No era un cim escarpat, bé s’hi podria jugar a pilota, doncs el cim era nu d’arbres. Momo ja no recordava qui va construir aquell santuari, feia molts anys que hi era, però sí recordava la primera vegada que hi van arribar uns pirates. Venien de pas, anaven perduts i en trobar el santuari hi van amagar bona part dels seus tresors.
No van trigar gaire a tornar…
CLIQUEU AQUÍ SI VOLEU LLEGIR EL CONTE!!!
Esplai Natzaret 