El passat cap de setmana va ser l’últim dia d’esplai de l’any, del 30è any de l’esplai. I com sempre, en l’últim dia d’esplai de l’any, vam voler trobar-nos tots plegats, tant nens i nenes, monitors i monitores com pares i mares.

Vam quedar a l’ermita de Santa Creu d’Olorda, el mateix lloc que l’any anterior, però aquesta vegada vam fer una barbacoa.

A les 12h ja van començar a arribar les primeres famílies, i alguns Guisards i Dofins vam anar a fer una petita excursioneta en busca de troncs per poder començar a preparar el menjar.

Mentre els pares i mares feien el menjar i preparaven les taules, els nens i nenes estaven pels voltants xerrant, jugant a futbol i explorant la zona.

Cap a la 13:30h i les 14h vam començar a menjar tot tipus de botifarres, que si de bolets, de formatge, d’escalivada, i també de normals, a més a més vam poder menjar costelles, xoriço i pollastre. Però no us penseu que només vam menjar carn, també vam poder desgustar tot de fantàstiques verdures, pebrots, carxofes, calçots…

Tot seguit vam passar a les postres i com era d’esperar, hi havia turrons, neules i polvorons que haviem portat els monitors i monitores.

Un cop tothom va tenir la panxa plena va començar amb la celebració de Nadal.

Aquest any els monitors havíem portat un arbre de Nadal, no us arbre normal, si no un fet amb materials molt esplaiencs, fil, un pal d’escombra, una pal d’una canasta que ens vam trobar un dia pel carrer i un hulahop. Va quedar la mar de bé, els monis som molt imaginatius!

Vam llegir un capítol del Petit Príncep (us el deixarem escrit més endavant) i vam donar a les famílies uns paperets on havien d’escriure desitjos per l’any que començarà d’aquí res. Va ser molt maco veure com el nostre arbret que estava tot desfullat s’omplia amb tot de papers de colors que semblaven les boles de nadal.
Aquest papers els conservarem fins l’any que ve i intentarem anar repetint aquesta tradició a veure si tot el que demanem es pot complir!

Després d’això, ja pensaven que tocaria sortejar la Panera dels Joves però encara hi havia alguna sorpresa més i és que com cada any els monitors i monitores havíem comprat alguns regals per les famílies que havien vingut a celebrar el “Nadal” amb nosaltres.

Turrons, neules amb xocolata, “naranjitos”, carquinyolis, galetes… una mica de tot. Vam anar traient els diferents regals i els vam repartir fent un sorteig on els nens i nenes agafaven un paperet amb el nom d’una família. Tothom va tenir el seu regal i vam fer un munt de fotos molt maques.

Després ja vam fer el super sorteig de la Panera, però això us ho explicarem un altre dia!

No us penseu que la cosa acabava aquí perquè clar, encara quedava trobar el Tió i fer-lo cagar!! És sense dubte la part que més agrada als petits de l’esplai.

Aquest any, el Tió estava ben amagat en mig del bosquet, tapat amb una tela vermella i amb una cara d’allò més feliç. Tots van anar a buscar pals per picar ben fort mentre cantaven les tradicionals cançons. La primera vegada que van picar no va sortir res de res però a la segona al aixecar la manta hi havia unes bosses de llaminadures super maques! Cada nen i cada nena en van poder agafar una.

 

Després de totes aquestes emocions ja era l’hora de marxar cap a casa. Ens vam despedir, vam donar petons i abraçades, ens vam desitjar bon Nadal i feliç any nou i tot rient ens vam acomiadar de totes les famílies que havien vingut!

Va ser un gran dia i tots els monitors i monitores vam estar encantats de passar aquesta estona amb aquesta gent que ens fa ser tan feliços!

Per ara ho deixem aquí, però abans volem compartir amb vosaltres el capítol del Petit Príncep que vam llegir. Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.
Ja sabeu “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”

Capítol XIII

El quart planeta era d’un home de negocis. Aquest home estava tan enfeinat que ni tan sols va aixecar el cap quan va arribar el petit príncep.

– Bon dia – li va dir aquest -. Teniu el cigarret apagat.

– Tres i dos fan cinc. Cinc i set, dotze. Dotze i tres, quinze. Bon dia. Quinze i set, vint-i-dos. Vint-i-dos i sis, vint-i-vuit. No tinc temps d’encendre’l. Vint-i-sis i cinc, trenta-un. Uf! O sigui que són cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un.

– ¿Cinc-cents milions de què ?

– ¿ Eh ? ¿ Encara ets aquí ? Cinc-cents un milions de… Ja no ho sé… Tinc tanta feina ! Sóc seriós, jo, no m’entretinc amb bestieses ! Dos i cinc, set…

– ¿ Cinc-cents un milions de què ? – va repetir el petit príncep, que no havia renunciat mai de la vida a una pregunta, un cop l’havia feta.

L’home de negocis va aixecar el cap:

– Fa cinquanta-quatre anys que visc en aquest planeta i només he estat destorbat tres vegades. La primera, fa vint-i-dos anys, va ser un borinot que vés a saber d’on havia caigut. Feia un soroll espantós i em vaig equivocar quatre vegades en una suma. La segona vegada, fa onze anys, va ser un atac de reuma. No faig prou exercici. No tinc temps de passejar. Sóc seriós, jo. La tercera… és aquesta! Deia, doncs, cinc-cents un milions…

– ¿ Milions de què ?

L’home de negocis va entendre que no hi havia cap esperança de pau:

– Milions d’aquestes cosetes que es veuen de vegades al cel.

– ¿ Mosques ?

– No, home, no, unes cosetes que brillen.

– ¿ Abelles ?

– No. Unes cosetes daurades que fan somiar els ganduls. Però sóc una persona seriosa, jo! No tinc temps de somiar.

– Ah!, ¿estels?

– Això mateix. Estels.

– ¿ I què fas amb els cinc-cents milions d’estels ?

– Cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un. Sóc seriós, jo, sóc precís.

– ¿ I que en fas dels estels ?

– ¿ Que què en faig ?

– Sí.

– Res. Els posseeixo.

– ¿ Posseeixes els estels ?

– Sí.

– Però si ja he vist un rei que…

– Els reis no posseeixen res. “Regnen sobre”. És molt diferent.

– ¿ I de què et serveix posseir els estels ?

– Em serveix per ser ric.

– ¿ I de què et serveix ser ric ?

– Per comprar altres estels, si algú en troba.

“Aquest”, es va dir el petit príncep, “raona una mica com el borratxo”

Però li va continuar fent preguntes:

– ¿ Com es poden posseir els estels ?

– ¿ De qui són ? – va replicar, malcarat, l’home de negocis.

– No ho sé. De ningú.

– Doncs aleshores són meus, jo hi he pensat primer.

– I ja n’hi ha prou ?

– És clar. Quan et trobes un diamant que no és de ningú, és teu. Quan et trobes una illa que no és de ningú, és teva. Quan ets el primer que té una idea, la fas patentar: és teva. I jo posseeixo els estels, perquè ningú abans que jo, no ha pensat a posseir-los.

– Es ben cert – va dir el petit príncep -. ¿ I què en fas ?

– Els administro. Els compto i els recompto – va dir l’home de negocis -. És difícil. Però sóc un home seriós!

El petit príncep encara no estava satisfet.

– Jo, si tinc un mocador, me’l puc posar al voltant del coll i endur-me’l. Si tinc una flor, la puc collir i endur-me-la, Però tu no pots collir els estels!

– No, però els puc dipositar al banc.

– Què vol dir això ?

– Vol dir que escric en un paperet la quantitat d’estels que tinc. I després tanco aquest paper amb clau en un calaix.

– ¿ I ja està ?

– Ja n’hi ha prou !

“Ës divertit”, va pensar el petit príncep. “És bastant poètic. Però no és gaire seriós”.

El petit tenia unes idees sobre les coses serioses molt diferents de les persones grans.

– Jo – va afegir -, tinc una flor i la rego cada dia. Tinc tres volcans i els escuro cada setmana. Perquè també escuro el que està apagat. No se sap mai. Els és útil als volcans i li és útil a la flor, que jo els posseeixi. Però tu no ets útil als estels.

L’home de negocis va obrir la boca però no va saber què respondre, i el petit príncep se’n va anar.

“Decididament, les persones grans són d’allò més extraordinàries”, es deia a si mateix durant el viatge.