Ja fa un parell de setmanes que els dofins no parem per l’esplai. I no és que no ens agradi l’escola, ni que ens haguem quedat els dissabtes al sofà mirant una pel·lícula de l’oest de tv3. Es que fa dues setmanes vam anar d’excursió!! Una excursió digna de guisards i joves que vam aconseguir fer i encara ens va sobrar energia (als monitors no tanta) per escalar, rascar la muntanya i estar tot el tren de tornada jugant sense parar!

Ens vam llevar molt d’hora per agafar el tren a l’estació de Sants, com sempre davant la farmàcia, i vam arribar a Figaró, a la falda del Montseny a les 9:30 on vam parar a fer un esmorzar curtet. Feia un dia preciós, sol, el cel blau i una temperatura perfecta, ni fred ni massa calor.

I vam començar a caminar en direcció contraria al massís més famós de la zona, per endinsar-nos per l’anomenat Sot del bac, una petita vall amb un camí frondós i una vegetació molt verda. Allà vam passar per davant una bauma que ens vam reservar per si plovia, vam veure també un petit salt d’aigua amb un gorg i vam acabar pujant fins al capdamunt, a un mirador des d’on hi havia unes vistes precioses de la vall, de les parets escarpades com si del Gran Canó del Colorado es tractés, i d’una agulla de pedra anomenada l’Agulla del Salt i unes misterioses Dues Germanes que no vam acabar de saber si eren unes altres agulles, unes estalactites a les parets o unes formes de pedra.

Després d’un petit descans vam continuar pel camí que pujava per un bosquet fins arribar a un tallafocs enorme on vam parar a fer un glopet d’aigua, posar-nos la gorra, i l’Andreu que se l’havia deixat va improvitzar un turbant, i posar-nos crema solar! Allà ja vam veure el nostre proper objectiu, que a alguns dofins va semblar inassequible al principi. Així vam continuar l’ascens fins arribar al Grau de la Trona, que vam trobar allà, formada per dues grans pedres, i poc a poc ens vam acostar al nostre objectiu final, un mirador al capdamunt d’un penyal sobre els cingles.

Vam començar l’última i intensa pujada, parant abans un moment a veure una família d’erugues processionària que es movia en fila. Quan ja ens acostàvem vam decidir parar a dinar a l’ombra d’una de les voltes del camí, on feia fresqueta. En acabar de cantar l’imprescindible cançó per beneir taula, vam llençar-nos de cap a l’àpat per recuperar forces i arribar al capdamunt de la muntanya. Però no semblava que necessitessin aquest descans, doncs no havíem gairebé acabat que alguns van decidir anar a explorar les parets de la muntanya per intentar escalar-les i va resultar que van descobrir una esplanada al sol, sota d’unes quantes vies d’escalada impressionants, que no vam atrevir-nos a fer!

I així, amb tota l’energia dels dofins vam arribar a dalt de tot, on vam poder gaudir de la magnífica vista que ens havíem guanyat amb tant esforç i, perquè no, fer una sessió de fotos i una història de la zona.

I com que ja havíem fet el que hi anàvem a fer, vam començar a baixar mica en mica, desfent el camí fins arribar a una clariana abans d’arribar al mirador del Sot del Bac, on vam decidir fer una paradeta llarga ja que ho van fer tant i tant bé els dofins, que teníem temps de sobres! Vam jugar una mica i vam tornar a baixar fins al parc del costat de l’estació per berenar i, puntualment a les 18:30, agafar el tren per tornar a casa.