Hola a tots i totes!
Us vaig prometre que us contaria la llegenda de la Gran Sardina, així que som-hi. De les llegendes del mar, aquesta és de les que recordo amb més detall…
La llegenda de la Gran Sardina
Hi havia una vegada una sardina que a simple vista no es distingia massa de les altres. Tampoc tenia nom, com la resta de les moltes sardines que l’acompanyaven, però hi havia una cosa que la feia diferent: volia impressionar a la resta.
Un dia es va atrevir a separar-se de la colla. Ho feu amb la seguretat que sabria retrobar el grup doncs intuïa el rumb que seguirien. I va nedar per les aigües assaborint el gust de l’aventura, el plaer de la solitud, del descobriment i la tranquil·litat d’aquell que passeja sense rumb. Va ser llavors quan va veure per primer vegada una enorme balena i va quedar molt impressionada per la seva grandària i magnificència. Una llum es va encendre al seu interior: si aconseguís créixer tant com la balena, segur que impressionaria a tothom! Quina enveja, va pensar.
I la sardina va començar a menjar sense parar. N’hi van passar de tots colors perquè és clar, com que va començar a menjar de tot va tenir problemes amb bestioles dures de pelar i amb una intoxicació que li provocà uns canvis de colors, que pensava que ja no li caldria créixer per ser diferent.
Però res, la sardina no creixia el més mínim!! Quina decepció. Era ben bé que no ho sabia pas tot de les sardines. Com és que no podien créixer més? De fet, sempre havia tingut dubtes: perquè anaven sempre juntes? Perquè no canviaven mai les rutes marítimes per evitar els depredadors? Per resoldre aquests dubtes, sobretot el del creixement, va decidir anar a veure al Papa Sardina. No és pas que fos el seu nom, però se’l coneixia per Papa Sardina perquè era la sardina més vella de què es tenia constància (i això el feia diferent).
Quan va anar veure el Papa Sardina, no s’esperava pas que tindria tan poca sort:
– Jo sóc vella, però això no vol dir que ho sàpiga tot sobre la nostra espècie -li va dir Papa Sardina -. No sóc immortal i quan morim perdem tots els nostres coneixements que no hem transmès. I a ningú li importa tot això que em preguntes…
Papa Sardina parlava d’una manera que la nostra sardineta no acabava de comprendre. Però entenia que Papa Sardina no tenia les respostes i això la pertorbava una mica. Qui pot tenir les respostes a aquestes preguntes existencials? Sense saber exactament si ho havia dit en veu alta o no, Papa Sardina li explicà que l’únic que la podia ajudar era el Monstre Sauren, que ell li donaria consell.
I la sardineta, sense saber massa bé si un consell és quelcom que es menja (potser una poció per poder créixer molt), se’n va anar a veure al Monstre Sauren.
En Sauren es va quedar ben sorprès amb aquesta sardina i el seu entusiasme per créixer i impressionar a la resta, i li explica una història:
Diuen, i jo en dono fe, que hi ha un abisme mooolt i molt profund on el Kraken – una espècie de pop gegant – hi llançava tot el menjar que veia però que no es podia menjar per culpa del règim. Com que el Kraken era tan gros, no passava per l’abisme, que és més estret que ell. I sabia que tot el que hi llançava no estaria a l’abast dels seus tentacles perquè l’abisme era mooolt profund. D’això ja fa bastant de temps però el menjar que allà s’hi va dipositar diuen els experts que es conserva en bon estat per les baixes pressions que hi ha al fons de l’abisme. I de fet, es diu arreu, que qui aconsegueixi baixar fins al fons de l’abisme trobarà un grandiós tresor en forma de mil i una de les viandes més suculentes.
La gran sardina quedà meravellada amb aquesta història. Ja s’imaginava menjant-se totes aquelles viandes i fent-se tan gran com una balena. Segur que amb aquest tresor sí que aconseguiria créixer i fer-se molt gran!!!
Però abans que la sardina pogués sortir disparada en busca del seu tresor, Sauren l’aturà amb un gran “Peròoo…”
– …tu has vingut ha demanar-me consell, no és així?
– Ah… sí, sí, és veritat… – digué la sardina, entre confusa i espantada…
– Si em pogués donar el consell li estaria molt agraïda…
– Doncs escolta atentament…
– Ah…
– Què saps què és un consell?
– Doncs no, el cert és que no.
– Un consell és una ajuda que et dóna una persona de confiança. Però aquesta ajuda és només una guia. Qui rep el consell sempre té la última paraula alhora de solucionar els problemes i reptes que se li plantegen. Però un bon consell pot, no només ajudar-nos a prendre decisions, si no a créixer.
La sardina en sentir aquestes paraules va quedar impressionada. No era el que s’esperava, però va notar que era especial.
– Suposo que – va continuar Sauren – com que a la vostra colla, les sardines mai preneu decisions de forma conscient, per això no coneixeu els consells. Sempre us moveu totes juntes, unides per una gran intuïció i seguint un curs marcat des de fa tants i tants anys que ja ni tan sols us plantegeu.
– Sí… Però diga’m – digué la sardina – quin és el consell que em volies donar?
– Que vagis a l’abisme, que baixis fins al fons i tornis a pujar. Això et farà més gran del que et penses.
– I em puc menjar el tresor de l’abisme?
– Si vols sí… però si vols seguir el meu consell, ni te’l miris el tresor i torna a pujar tant bon punt arribis a baix.
– Però quina tonteria baixar per tot seguit tornar a pujar cap a dalt! I dius que això em farà gran! De veritat que no ho entenc.
– No et demano pas que ho entenguis, seria una mica agosarat.
– Però, vols dir que no em faré gran si em menjo el tresor de l’abisme?
– És possible que et faci créixer com tu vols, sí… Però et farà més gran seguir el meu consell. I pots confiar en mi, sóc força més vell i més savi que Papa Sardina.
– Uhmmm… D’acord, no em parlem més doncs. On és aquest abisme?
I així que el Monstre Sauren li va donar les indicacions per arribar a l’abisme, la sardina es va posar en camí. En arribar-hi i veure la profunditat de l’avenc, va fer un esforç més perquè no li fallés la voluntat, i va començar a baixar. Les aigües a aquella profunditat tenien un color molt fosc, pràcticament no es veia res, però va aconseguir distingir mentre baixava una blancor provinent d’alguns esquelets de peixos, tots més grans que ella. L’avantatge de ser una sardina – va pensar – és que al ser tan petita no li costava tant com a la resta de peixos nedar abisme avall. El que no sabia, és que a més ella tenia una força de voluntat molt superior als que ho havien intentat abans.
Fos com fos, va anar baixant i baixant… I al cap de moltes hores, quan la sardina pensava que s’havia passat d’aventurera, va notar quelcom que no s’acaba de creure. La sensació es va anar fent realitat: hi havia una llum allà baix. Les aigües van anar passant del to lila al blau fosc, seguit de blau fluix fins que es van començar a veure verdes i com més a prop era del fons, grogues. La llum venia d’una cavitat que s’obria en un costat. Allà hi havia una mena de cova i hi va entrar.
Quina meravella! El que va veure poc que s’ho esperava: eren perles gegants! I totes juntes feien una llum increïble! Què estrany – va pensar – a mi em van explicar de petita que les perles gegants les guarda Momo, l’illa, en les seves coves… En veure-les va pensar que eren més petites del que s’imaginava.
– Per ser gegants, bé m’hi cabrien a la boca…
Què, us sona? Com creieu que acabarà això?
Sigui com sigui, el desenllaç de la història el teniu aquí: El final de la Gran Sardina!
Esplai Natzaret 