Després de l’aventura de l’excursió, de donar-li la flor romanial a la Sherazade i que el Rodrigo es poses bé tocava seguir amb l’aventura.

Ara els nostres dos nous amics ja es portaven bé, en Rodrigo sabia que la Sherazade era molt bona persona, l’havia curat i havia fet tot el possible perquè estigués bé. Finalment havien arribat a ser amics!

Però va passar una cosa terrible! Van aparèixer dos soldats i en veure la Sherazade van decidir empresonar-la. Nosaltres estàvem allà i ho vam veure amb els nostres propis ulls! En Rodrigo va defensar-la i els hi va dir que no ho podien fer, ser musulmà no és una raó per empresonar a ningú. Els soldats van dir que l’empresonarien a ell també, ja que havia sucumbit a l’embruix de la Sherazade i van agafar-los!

Nosaltres estàvem indignats i els hi vam dir de tot (menys paraulotes) i per això van decidir agafar-nos com a presoners i posar-nos a fer treballs forçosos: Als Guisards els van ordenar fer massa de pizza amb aigua, oli, sal, farina i orenga.
Als Joves els va tocar fer un pastís amb galetes i xocolata. Feia molt bona pinta però no els hi van deixar tastar res!
Per altra banda Esquirols i Dofins van estar fent uns fanalets per il·luminar el camí.

No penseu que estàvem tan tranquils, mentre treballàvem anàvem pensant un pla per escapar-nos d’aquella presó.

En arribar la tarda vam decidir fugar-nos! Primer vam anar recopilant tot de material: corda, menjar, disfresses, provisions diverses… I després havíem d’arribar a una zona segura despistant els guàrdies i lluitant contra ells. Sense oblidar-nos d’assistir a les formacions!

Finalment ho vam aconseguir i per això, a la nit vam fer una gran festa final! Per començar, vam sopar pizza! Els intendents havien agafat totes les masses que havíem fet al matí i les havien omplert d’ingredients boníssims! Algunes de pernil dolç i formatge, d’altres de tonyina, de verduretes… N’hi havia de tot!!
I per acabar vam posar música i vam ballar com si no hi hagués demà!

Per relaxar-nos vam fer un gran foc, vam seure tots al seu voltant i vam explicar l’últim conte de la Sherazade!!

Com ja sabeu, el Rodrigo seguia molt malalt. La Sherazade cada cop estava més preocupada, ja que deia que potser era massa greu per a curar-lo i per això va estar estudiant molt fins a trobar una possible solució: trobar la flor romanial.
Ens va dir que ella s’havia de quedar per cuidar-lo però que era molt important que anéssim a buscar aquesta rara flor a un lloc misteriós i màgic.

Esquirols, Dofins i Guisards van marxar d’excursió per veure podien trobar-la i ja sabeu, no hi ha nens i nenes més llestos, aventurers i excursionistes així que després d’una bona caminada van aconseguir trobar-la.

Els Joves per la seva banda van deixar-ho tot a les mans dels grups més petits i van marxar cap a l’aventura! Vam travessar camps i boscos, vam lluitar contra esbarzers i fins i tot vam arribar a veure ermites de tots tipus, tancades, obertes, derruïdes… una mica de tot!
El millor de tot, a part de les bones vistes, va ser el sentiment de grup que es va formar, feia goig sentir el i les Joves cantant, rient i parlant de tot.

Al final entre cançons i riures vam arribar a la casa, força assedegats i amb ganes de menjar però molt contents de l’aventura que acabàvem de viure.

El altres grups, que ja havien acabat de sopar van anar a veure la Sherazade. Li havien donat la flor romanial a la tarda tan bon punt van arribar a la casa i ens va dir que el Rodrigo estava molt millor i que fins i tot havia canviat una mica d’actitud respecte a la metgessa. El vam deixar descansar aquella nit i la Sherazade va dir que volia explicar un conte però, en obrir-lo totes les pàgines van sortir volant! Sort que estàvem allà per recuperar-les.

Vam anar cap al bosc per agafar-les però algú havia arribat abans! Era la bruixa del Desert, ens va dir que si volíem el conte, hauríem d’anar a buscar els esperits del desert i portar-li una petita part d’ells. Els esperits del desert són uns éssers brillants que fan una llum especial de diferents colors i cada un d’ells, en són set, representa un element.

Així doncs, mans a l’obra, van fer grups i van anar a buscar-los esperant que fossin simpàtics i els hi donessin una part del seu element sense oposar massa resistència! I així va ser.
Finalment ho van aconseguir tot i van marxar amb la Sherazade per sentir el conte d’en Jax i la Lluna, un conte que es troba dins del llibre l’Ombra del vent. Aquí us en deixem l’última part si voleu llegir-lo sencer, només cal que ens ho demaneu.

– Y ¿cuál es tu tercera petición? -preguntó la luna. Tenía los ojos obscuros e inteligentes, y su sonrisa era sincera y cómplice.
– Tu nombre – suspiró Jax-. Así podré llamarte.
– Un cuerpo… -empezó la luna avanzando con ansia hacia Jax. Entonces se detuvo-. ¿Sólo mi nombre? -preguntó deslizando una mano alrededor de la cintura de Jax-.

Jax asintió.

La luna se le acercó más y le susurró al oído: Ludis…
Jax sacó la cajita negra de hierro, cerró la tapa y atrapó el nombre de la luna.

– Ahora tengo tu nombre -dijo con firmeza-. Así pues, tengo dominio sobre ti. Y te digo que debes quedarte conmigo eternamente, para que yo pueda ser feliz.

Y así fue. La caja ya no estaba fría. Estaba caliente, y Jax notaba el nombre de la luna dentro, revoloteando como palomilla contra el cristal de una ventana.
Quizá Jax cerrara la caja demasiado despacio. Quizá no la cerrara bien. O quizá sencillamente tuviera tan mala suerte como siempre. Pero al final sólo consiguió atrapar un trozo del nombre de la luna, y no el nombre entero.
Por eso Jax puede tener para él la luna un tiempo, pero ella siempre se le escapa. Sale de la mansión rota de Jax y vuelve a nuestro mundo. Aun así, él tiene un trozo de su nombre, y por eso ella siempre debe regresar a su lado.
Y por eso la luna siempre cambia. Y ahí es donde la tiene Jax cuando nosotros no la vemos en el cielo. Jax la atrapó y todavía la guarda.

…Pero sólo él sabe si es o no feliz…

Després d’un gran primer dia tots els nens i nenes i nois i noies (monitors inclosos) ens vam despertar amb ganes de menjar-nos el món i de veure que passava amb el soldat ferit.

La Sherazade ens va dir que es deia Rodrigo i que era un soldat visigot però que encara no es trobava prou bé per a sortir de la tenda i jugar amb nosaltres. Tots estàvem una mica preocupats perquè volíem conèixer el nou personatge personalment, però bé, com havia de descansar, vam decidir marxar a fer una mini excursió pels voltants de la casa per celebrar el diumenge de rams.

Vam travessar el riu i vam desfilar per un petit camí fins a arribar a un clar on vam seure fent una rotllana. Primer vam estar parlant del perquè se celebrava el diumenge de rams, tots vam participar una mica i després d’això, com ja és tradició, vam donar gràcies per les coses bones que tenim en el dia a dia i que potser no valorem prou.

Tots van dir coses molt maques, la majoria van recordar les seves famílies, van donar les gràcies pel menjar, la salut, els amics i molts d’ells també van agrair poder venir a l’esplai i anar de colònies.
Per acabar, aquesta vegada no vam guardar els paperets sinó, que els vam deixar a una cassola de fang i els vam cremar, ja que el foc purifica.

Després de tanta reflexió ja teníem ganes de jugar així que mentre s’acabava de fer el dinar, aquesta vegada amanida i espaguetis a la carbonara, vam estar fent temps lliure tots junts. Saltant, guimbant, corrent i passejant pels camps que teníem al costat.

A la tarda després de fer la reflexió i llegir un conte, va venir en Rodrigo, el soldat que havíem trobat i ajudat el dia anterior. Ens esperàvem que fos simpàtic i agradable però, no era així. En sortir de la casa i veure la Sherazade i saber que és musulmana va començar a criticar-la! Vam veure que tenia molts prejudicis i que no volia saber res d’ella i encara menys saber que ella era qui l’havia guarit.
La Sherazade no s’ho va prendre gaire bé, és clar, però com que és una noia molt calmada i com sap que els soldats visigots no acostumen a ser molt educats li va deixar passar totes les coses que li havia dit i va recomanar-li que marxes a descansar. En Rodrigo encara enfadat va decidir no fer-li cas i va intentar marxar però, clar, com encara estava molt dèbil va caure un altre cop. La Sherazade va portar-lo un altre cop a dins perquè descansés i va sortir per jugar amb nosaltres a alguns jocs de la seva terra.

Els i les Joves mentrestant van estar mirant una pel·lícula que els hi va agradar molt: Mi nombre es Khan. Si no l’heu vist, us la recomanem perquè realment obre els ulls davant de tot allò que no sabem veure.

A la nit, en Rodrigo està pitjor i la Sherazade ens diu que seria convenient portar-lo a algun lloc més segur. Ella diu que té uns amics a l’altra banda de frontera i que els hi podem enviar un missatge perquè ens ajudin. Esquirols i Dofins van estar intentant portar el missatge amagat fins a la frontera i Guisards l’havien de portar fins als amics de la Sherazade però cap dels dos equips va tenir sort! Els joves que havien estat encantats els anaven atrapant!!

Finalment vam marxar tots a dormir després d’aquella nit tan poc profitosa esperant que l’endemà el Rodrigo es trobés millor.

Ja s’han acabat les vacances, però sembla que va ser ahir quan tornàvem de les colònies de Setmana Santa amb mil històries per explicar, tot de contes nous dins del cap i un somriure d’orella a orella.

Com ja sabeu, tot va començar el dissabte 28 de març. Els monitors i monitores, nens i nenes, pares i mares i fins i tot germans i germanes es van reunir al parc del costat del Pare Manyanet, els petits i petites s’embarcaven en una nova aventura (potser la primera d’alguns) i l’emoció i els nervis eren tan palpables com les lots dins de les motxilles.

Van agafar l’autobús i després d’una hora i mitja de cançons i xerrameca van arribar a la casa de colònies on el Víctor, el Lluís i la Carla els esperaven per carregar, desempaquetar i conèixer una mica la casa i l’indret on és trobaven.

Tot va anar molt ràpid i en un moment ja tenien les motxilles a les habitacions i estaven llestos per començar a jugar i conèixer la gent amb qui passarien els quatre dies de les colònies.

I entre jocs i riures el temps va passar volant, ja era l’hora de dinar així que tots van sortir disparats per agafar les carmanyoles i coberts i van seure fent rotllana a un dels camps de la la casa per gaudir del primer dinar conjunt. A més, la Martina havia portat un pastís molt maco que havia fet ella per compartir, tots el van tastar i van acabar amb la panxa ben plena.

Després tots tenien ganes d’anar a explorar però, va passar una cosa, els monitors van trobar un llibre que hi havia per allà tirat que es titulava Les mil i una nits i com som una mica tafaners es van dedicar a mirar-lo i van trobar que era un llibre de contes! Com ja tenien tothom reunit van decidir que era el moment de llegir-ne un.

Va ser un conte molt maco, però va durar tant que ja era l’hora de començar l’activitat de tarda quan de sobte va aparèixer una noia. Anava vestida amb una túnica blava i lila i un pantaló blau cel.

Ens va explicar que era la Sherazade, una noia noble que va créixer en un palau envoltada de luxe i comoditats. És filla d’una de les famílies més importants del califat, els seus pares són membres de la cort i, sovint, el califa els hi demana consell per la seva gran saviesa. La Sherezade va tenir uns grans mestres i és una noia molt cultivada. Va estudiar medicina, filosofia, belles arts i cultura islàmica. És una noia alegre, empàtica i responsable. Li agraden molt els contes i les històries. Quant es va fer gran, a causa de les seves ganes d’ajudar la gent, va marxar de casa a veure món i a curar a qui ho necessites. La Sherezade és una metgessa reconeguda a molts indrets del món àrab per les seves aportacions a la medicina, ha escrit alguns llibres de medicina molt importants.

Ja veieu, una gran persona.

Com ja hem dit, ella és metgessa, i tenia un petit problema, se li havia acabat un ungüent natural curatiu. Ens va dir que ella anava cap al basar però que hi havia alguns dels ingredients que es podien trobar a la natura i que com estàvem per allà li faríem un favor si l’ajudàvem a buscar-los. Nosaltres vam dir que sí! I ens va deixar els ingredients escrits a un pergamí.

Va marxar tranquil·lament però hi va haver un problema, quan vam mirar la llista vam descobrir que estava escrita en àrab! A partir d’aquell moment vam estar desxifrant la llista, traduint les paraules amb l’ajuda de dos nominadors que van venir a ajudar-nos.

Mentre els Esquirols, Dofins i Guisards feien tot de proves per saber paraules els Joves van estar fent-ne d’altres per aconseguir l’alfabet traduït.

Al final vam aconseguir trobar gairebé tots els ingredients però, ens en faltava un: l’Athelas. Vam decidir esperar la Sherazade per preguntar-li que era i mentrestant vam tenir una mica de temps lliure i vam sopar per primera vegada el menjar dels intendents: sopa i hamburguesa amb patates! Estava boníssim!

A la nit la Sherazade va tornar del basar i li vam poder preguntar que era això de l’Athelas. Ens va explicar que era l’ingredient més important per l’ungüent. L’Athelas, també coneguda com la fulla dels califes, és una herba medicinal que va molt bé per curar-ho gairebé tot i, en especial, va molt bé per curar aquelles coses provocades pel mal en estat pur.

Com l’havíem de trobar la Sherazade ens va acompanyar al bosc per intentar trobar-ne i allà vam estar fent de ninges per aconseguir entrar a la base sense que uns nois i noies un xic trapelles ens veiessin.

Quan ja en teníem prou, vam tornar cap a la casa però ens vam trobar amb un home ferit estirat per terra. Vam anar corrents a buscar la Sherazade perquè el curés i ella ens va dir que estava molt greu, tenia molta febre, estava malferit i delirava! La metgessa va decidir portar-lo a casa per curar-li les ferides, explicar-li un dels seus contes i deixar-lo descansar.

Així va ser com va acabar el dia. Quantes aventures, quants personatges i quants jocs només començar!! Encara quedaven uns quants dies de colònies i l’endemà ens esperaven moltes més coses per descobrir.