M’ensenyes a volar?

Hi ha dies que llegim coses que ens arriben a l’ànima.
Avui és un d’aquests dies.

Us deixem un conte molt curt i molt maco de l’Eloy Moreno acompanyat d’alguns dibuixos del Joan Turu. Esperem que us agradin!

El niño que pudo hacerlo

Joan Turu

Dos niños llevaban toda la mañana patinando sobre un lago helado cuando, de pronto, el hielo se rompió y uno de ellos cayó al agua. La corriente interna lo desplazó unos metros por debajo de la parte helada, por lo que para salvarlo la única opción que había era romper la capa que lo cubría.

Su amigo comenzó a gritar pidiendo ayuda, pero al ver que nadie acudía buscó rápidamente una piedra y comenzó a golpear el hielo con todas sus fuerzas.
Golpeó, golpeó y golpeó hasta que con-siguió abrir una grieta por la que metió el brazo para agarrar a su compañero y salvarlo.

A los pocos minutos, avisados por los vecinos que habían oído los gritos de socorro, llegaron los bomberos.

Cuando les contaron lo ocurrido, no paraban de preguntarse cómo aquel niño tan pequeño había sido capaz de romper una capa de hielo tan gruesa.
-Es imposible que con esas manos lo haya logrado, es imposible, no tiene la fuerza suficiente ¿cómo ha podido conseguirlo? -comentaban entre ellos.

Un anciano que estaba por los alrededores, al escuchar la conversación, se acercó a los bomberos.
-Yo sí sé cómo lo hizo -dijo.
-¿Cómo? -respondieron sorprendidos.
-No había nadie a su alrededor para decirle que no podía hacerlo.

Joan Turu

Tot som cavallers

Desprès de carnaval toca seguir ajudant al nostre amic i company Pere de Mataplana del regne de Murdrundrain, però qui és aquest home?

Doncs vet aquí la història d’en Pere: El Pere de Mataplana era una gran cavaller de la cort de Murdrundrain, era conegut com un home ferotge en la batalla, lleial al seu regne, generós amb els seus súbdits, en fi una home poderós i respectat. Però també era ben sabut que no tots els de la cort el miraven amb bons ulls, en Jaume de Ull de Bona li tenia una forta enveja. Un bon dia aquest va deixar córrer un rumors sobre la deslleialtat d’en Pere cap al seu regne. Els rumors van córrer i córrer fins arribar a les orelles de rei Transitorium Primer, aquest sense escoltar el Pere i sense jutjar-lo ni res, va decidir desterrar-lo.

És per això que el nostre amic va decidir anar al regne veí Outland, fins que el temps passes i ell aconseguís de nou armes, armadures i un cavall per tal de tornar al seu tan estimat regne i recuperar l’honor perdut tot demostrant la seva innocència. Tot vagant per Outland va trobar un grup de nois i noies molt eixerits i eixerides que és feien dir Guineus, ell sense dubtar-ho els hi va demanar ajuda, aquests van acceptar de bon grat.

Esplai Natzaret

Esplai Natzaret

Gràcies a ells, el Pere ha pogut aconseguir el seu cavall i les seves armes però amb un gran esforç ja que han hagut de passar incomptables proves cada una més difícil que l’anterior.

Però a tot això on és ara mateix el Pere?

Doncs ja està al seu regne, però clar ara ha d’aconseguir entrar a la ciutat d’incògnit ja que els guàrdies no el deixen passar, és per això que s’ha refugiat al poble de Vellong, al costat de la ciutat, a l’espera d’una bona idea per poder entrar.

Com s’ho farà?

kj

El tractat blanc

Fa unes setmanes us vam explicar que els Esquirols i Dofins estaven ajudant als habitants del planeta Cromàtic a recuperar el colors. Entre el carnaval, l’excursió a la neu i més coses no hem pogut saber com avança la cosa però fa un parell de setmanes el Blauet i la Lila van tornar per a ensenyar-nos una part de la història dels colors, us la deixem aquí, ja veureu que és molt interessant.

Esquirols i Dofins

Esquirols i Dofins

———————————————–

Aquesta és la història de com van aparèixer els colors:

Fa molt i molt de temps l’univers no tenia colors. Tothom vivia en blanc i negre, color que representaven la llum i la foscor, la barreja d’aquests donava pas a una gran gama de grissos amb els quals els habitants de tots els planetes tenien prou per viure de forma tranquil·la i relaxada.
Però un dia, aquesta tranquil·litat va canviar. Va aparèixer una petita taca negra que en un principi no va preocupar als habitants dels planetes però que poc a poc es va anar fent gran.

Els habitants i governants dels diferents mons es van reunir per parlar d’aquell nou objecte celeste que ocupava part de la seva galàxia i van decidir enviar naus per investigar de que es tractava però va passar una cosa terrible, cap de les naus que va anar va tornar doncs resulta que el forat negre xuclava tot allò que es trobava al seu abast.

Dia a dia el forat s’anava fent més gran i cada cop tenia més força fins arribar al punt de xuclar els astres més petits del sistema.
Tothom pensava que allò seria la fi de l’univers així que entristits i resignats van migrar al planeta que es trobava més lluny del forat amb l’esperança de poder viure una mica més de temps mentre veien desolats com aquella cosa s’empasava tot allò que estimaven.

Però va passar una cosa sorprenent. Quan el forat va començar a xuclar l’estrella més gran del sistema aquesta es va quedar encallada a la seva boca. El forat continuava fent força per empassar-se l’estrella i quan ja semblava que estava a punt d’aconseguir-ho va haver-hi una gran explosió que va fer que el forat s’invertis escupint tots els planetes que s’havia empassat i creant una pluja d’alguna cosa que ningú havia vist mai que al caure al terra feia que el gris es transformés en altres colors.

Tots van estar molt contents ja que a part de salvar-se havien aconseguit els colors.

Tot i això tenien un altre problema i és que no tots els colors havien anat a parar a tots els planetes sino que mentre alguns tenien quatre o cinc d’altres només en tenien un. Els governant van començar a barallar-se per aconseguir els colors que els hi faltaven. Cada cop hi havia més crits i van estar a punt de fer esclatar una guerra però finalment van fer un tractat en el qual es comprometien a repartir els colors perquè tots els planetes els tinguessin tots.
Aquest tracta es va anomenar el consili blanc ja que aquest últim és la barreja de tots els colors.

Per intercanviar-se els colors van crear el cercle cromàtic que els permetia portar-los d’un lloc a un altre i d’aquesta manera tots van tenir tots els colors i el cercle cromàtic va passar a ser el símbol més important de la galàxia.

———————————————–

Què us ha semblat? Una història molt maca oi?
Doncs nosaltres seguirem intentant recuperar els colors, a veure si podem aconseguir-ho!!

kj

EL SENYOR DELS ANELLS

L’últim dia del primer trimestre els esquirols i dofins vam trobar un text màgic en una llengua molt rara que no enteníem. Els monitors durant les vacances de nadal hem estat investigant. Primer en les biblioteques cercant textos semblants en aquesta llengua però sense gaire èxit. El que sí que vam trobar en els llibres antics era el nom d’un lloc ja oblidat per nosaltres la Terra Mitjana, perdut molt llunyà a la muntanya, el Bosc Vell . Els monitors vam decidir fer una excursió i marxar cap al Bosc Vell per continuar amb la nostra recerca i finalment allà després de preguntar als pocs habitants que ens vam trobar sense obtenir cap resposta i creient que ja no teníem res a fer, una nit quan ja havíem plantat les tendes i ens disposàvem a dormir vam sentir uns cants…

De sobte aparegué un home que semblava molt simpàtic xiulant i fent saltironets que en veure’ns va somriure i es va presentar. Era en Tom Bombadill un homenet que ja feia molts i molts anys que vivia en aquell bosc i deia que aquell bosc era casa seva perquè el coneixia de punta a punta i de racó a racó. Ens va convidar a casa seva i allà va ser quan nosaltres li vam ensenyar el text i ell ens va donar totes les respostes que necessitàvem.
El text:

 

el senyor del anells

 

Ash Nazg durbatulûk,
ash Nazg gimbatul,
ash Nazg thrakatulûk
agh burzum-ishi krimpatul.

 

Ens va dir en Tom Bombadill que era molt antic, més vell que ell i ell tenia molt anys més dels que una persona normal pot viure. Aquest text està escrit en llengua de Mordor que és un indret en el qual no ens agradaria mai estar-hi, és el lloc més perillós de tota la terra mitjana. El text en la nostra llengua vol dir:

 

Un Anell per manar-los a tots, un per trobar-los
Un Anell per reunir-los a tots i a les tenebres lligar-los
a la terra de Mórdor, on s’estenen les ombres.

 

Després d’això els monitors ja vam aconseguir traduir a la nostra llengua aquell text màgic però ara hem d’interpretar-ho perquè no entenem què volen dir aquestes paraules…De quin anell està parlant? Per què Mordor és tant perillós? Quin és el poder que te? I quines són les persones que vol lligar a les tenebres?

Encara tenim moltes coses per resoldre, en Tom Bombadill ens va dir que Hobbiton seria un bon lloc per començar a trobar les respostes sobre aquest anell que sembla tant poderós. Ell no podia dir-nos res més ja que encara que no ho sembli, parlar massa estona sobre aquest anell era perillós per ell i per qualsevol altre persona de la Terra Mitjana així que haurem d’anar amb compte i trobar les respostes poc a poc. Tot i així ell intentarà comunicar-se amb nosaltres a través de cartes que ens anirà enviant.

Els monitors un cop vam tornar d’aquell indret que ens va semblar realment fantàstic vam decidir gaudir una mica del Nadal i deixar tot aquest misteri per quan comencem d’esplai i parlar-ho amb els Esquirols i Dofins.

 

Els primers dies d’esplai

Ja fa uns quants dies que ha començat l’esplai i han passat coses molt i molt interessants, en primer lloc els guineus i isards han trobat un llibre molt curiós que es va escrivint sol, per ara hi ha els dos primers dies d’esplai així i diu així:

Hi havia nens de totes les edats, més grans i més petits, més cridaners i callats, més moguts i més tranquils però tots van fer cas als monitors en sentir que els cridaven i van seure al terra formant un cercle. Era l’hora de les presentacions; hem dic Manel i m’agraden els macarrons, hem dic Laia i m’agrada parlar, al Nicolas li agradava jugar a futbol, al Martí l’esplai, a algun li agradava tirar-se pets… total un grup ben variat, però tots tenien ganes de començar a jugar.

 

DSC04215

 

Primer de tot però, van escoltar un conte, parlava d’un noiet a qui van anomenar el petit Príncep i explicava que en un dels seus viatges havia conegut un home que es dedicava a contar estrelles.

Els nens van escoltar la història fins a la fi però diria jo que no els va quedar gaire clar el que volia dir, el que si que sabien era que aquell home era una mica avariciós i que volia posseir totes les estrelles.

 

primer dia esplai

 

Després d’aquesta veu reflexió els nens estaven impacients per començar a jugar però faltava alguna cosa: encara no sabien a quin grup anaven, (per si no ho sabeu, els esplai separen els nens en grups, en aquest n’hi havia tres: els esquirols i dofins, els guineus i isards i els joves) ni quins monitors tenien així que per fer les coses ben fetes van proposar-se trobar els seus monitors.

Així va començar aquell primer joc del nou curs, es van separar en equips i van començar a buscar uns sobres que hi havia escampats pel pati, aquells sobres estaven marcats amb un número, un número que feia referència a un proba i si aconseguien passar la proba aconseguien una pista. Era ben fàcil!
Un cop van haver aconseguit totes les pistes els nens i nenes es van ajuntar i van posar en comú les seves pistes:
Hi havia un monitor de guineus i isards que es desplaçava en bicicleta per Barcelona, un de joves que volia anar al Kilimanjaro, a un li agradava l’Shrek… un total de 33 pistes que els van ajudar a descobrir a quin grup anava cada monitor.

 

primer dia esplai

 

primer dia esplai

 

La Leyre, la Maria, el Lluís i el Bernat eren del grup d’esquirols i dofins. La Carla, el Víctor, el Marcel, el Martí i l’Andreu els monitors del grup de guineus i isards i el Manel i l’Aleix els del grup de joves.
Un cop més tranquils van jugar a un joc conegut per tots i totes, el mocador.

 

primer dia esplai

 

primer dia esplai

 

Va ser una gran partida que va acabar en empat, ja us he dit que aquests nens són invencibles, i per descansar una mica els nens es van separar en els grups.

Podríeu pensar que es complicat continuar la nostra història si hi ha tres grups diferents però he de dir estimats amics que tot i que els tres grups estan destinats a fer coses molt importants són els mitjans, guineus i isards, els que seran els protagonistes d’aquesta.

Que podem dir d’aquest grup, doncs bé començarem per dir que són una vintena, (si, si n’hi ha molts però no us preocupeu ben segur que els coneixerem a tots) d’entre 9 i 14 anys, molts macos tots, està clar i amb moltes ganes de divertir-se. Però bet aquí que per aconseguir complir la missió que els ha estat imposada potser hauran de canviar algunes coses, potser ser una mica més pacients, una mica més callats o més tolerants els uns amb els altres.
Per ara ells no saben el que faran, ni tan sols saben de l’existència d’aquest llibre però no us preocupeu perquè d’aquí poc seran uns experts en resoldre enigmes, memoritzar dades i desxifrar claus.

El temps d’esplai es va acabant, ja gairebé són les 19 de la tarda i el grup està ansiós per poder jugar una mica a basquet, a futbol o simplement berenar. Però setmana rere setmana anirem veient que fan els nostres protagonistes.

El segon dia d’esplai comença més d’hora del que seria habitual, a les 10 del matí els guineus i isards ja estan llestos per començar a jugar. Els han citat als jardins de Campo amor entre mig de l’Illa diagonal i el Corte Ingles (pels qui no ho sapigueu) són les festes de les corts i les diferents entitats del barri s’han ajuntat per fer una gran gimcana, hi ha moltes cares noves ja que hi ha dos esplais més que participen: l’Olivera Rodona i el Pi de les Corts.

Tot comença com sempre, formant grups, i sempre acompanyats pels monitors els nois i noies van voltant pel barri de les Corts per aconseguir informació sobre les entitats que formen el barri. No se si ho sabeu però el que volen aconseguir és que hi hagi nous espais de joc arreu de les Corts.
Tots s’ho passen molt bé, hi ha alguns que pinten, d’altres que fan no se que amb una pilota i finalment es troben un altre vegada a Campo Amor per a fer una xocolatada que acompanya la fi del segon dia d’esplai.

Però el que fan els monitors tampoc és tant important ja que la veritable història d’aquest llibre comença un cop acabades les festes.

És dimecres 13 d’octubre i el Marcel, un dels monitors de guineus i isards està a la biblioteca de la seva universitat buscant informació sobre les pedres i volcans i coses així, quan de sobte un llibre li crida l’atenció. És un llibre que sembla molt antic, té la coberta ratllada i es tanca per mitjà d’uns imants, les pàgines estan una mica socarrimades i desgastades pel pas del temps i fa una olor que li recorda a una especie de te.

El Marcel intrigat mira la portada del llibre però no hi ha res escrit, tampoc hi ha res al darrere així que l’obre encuriosit per la informació que deu contindre. La primera pàgina és la que més li sorprèn, hi ha un segell que li sona molt, una mena d’arc iris amb tres cors on hi ha escrit esplai Natzaret.

El Marcel es pregunta que deu fer un llibre de l’esplai a la biblioteca, no coneix ningú que hagi estudiat geologia, així que encuriosit passa a la següent pàgina i comença a llegir l’inici de la història que tots vosaltres ja coneixeu. A les imatges reconeix les cares dels nens del seu grup i cada cop més espantat passa les diferents pàgines fins a arribar al moment culminant en el que ell mateix troba el llibre.

– És un llibre màgic – pensa el Marcel, – l’he de portar a l’esplai i ensenyar-lo als altres monitors- i això és el que fa.

Els cinc monitors del grup de mitjans estan molt sorpresos, mai no havien vist un llibre igual, cap d’ells no l’ha escrit ni li ha explicat a ningú tan detalladament els dos primers dies d’esplai. Veuen que la història del llibre parla sobre ells, sobre ells i els nois i noies del seu grup així que decideixen portar-lo dissabte per a ensenyar-lis a tots la seva gran troballa.

El llibre ja està on havia de ser, la màgia que el regeix ha fet la seva feina i ara és el moment idoni per a aconseguir que el grup de guineus i isards compleixi la seva missió.

 

Ja veieu la cosa està interessant, a mesura que passin els dies anirem escrivint tot allò que digui la llibreta, aquesta setmana de moment hem trobat un radar però tranquils ja us informarem

La llegenda de l’illa de Catan


L’illa de Catan

Hi havia una vegada una illa que estava molt orgullosa de la fertilitat de les seves terres. I no és que fos una creguda, si no que realment albergava gran varietat de camps verds de pastura, terres de conreu, boscos, grans muntanyes rocoses, camins, canteres d’argila, rius, llacs i fins i tot un desert. També estava molt orgullosa del seu desert, únic i petit, totalment infèrtil, però alhora ben bonic i especial. A la seva illa hi havia de tot, perquè no també un desert?

I clar, tanta abundància i diversitat, li generava una gran generositat, fruit de la il·lusió de compartir allò que un pot oferir orgullosament. És per això que l’illa de Catan es cuidava d’allò més per atraure possibles inquilins (és a dir, gent que hi volgués viure). Gràcies als boscos podia tenir un petit control de les pluges, per la quantitat d’humitat que aquests desprenen a l’atmosfera. També hi col·laboraven els animals i plantes que viuen als boscos. I quan plovia, segons si ho feia sobre bosc, camps de pastura o sobre argila, l’aigua tornava al mar d’una forma o altre, talment com si l’illa es pentinés.

D’aquesta manera arribaven els vaixells, atrets sobretot per la bellesa que desprenia l’illa. I quan hi paraven, normalment es quedaven a viure i començaven a construir-s’hi cases, la qual cosa acontentava força a l’illa de Catan. Però és clar, sovint arribaven vaixells de diferents bandes i diferents pobles es trobaven que havien de compartir els recursos que l’illa els oferia. Al principi això no era un problema donades les qualitats de Catan, però amb el temps els pobles es topaven els uns amb els altres i competien per les matèries primeres que necessitaven per construir poblats, camins i fins i tot ciutats o vaixells. Al final la història no tenia final feliç, doncs la competició només recompensa al guanyador. I quan aquest ja havia exhaurit tots els recursos de l’illa – la qual anava perdent força a mesura que augmentava l’abast dels colonitzadors – ells mateixos marxaven en busca de nous paratges on anar a viure.

Així, a Catan es repetia un procés cíclic, doncs així que l’illa tornava a estar deshabitada, aquesta recuperava amb el temps el seu aspecte exuberant i la seva fertilitat característica. I van passar molts anys i molts colonitzadors diferents per l’illa. A vegades quan un poble feia massa temps que hi vivia, l’illa rebia la visita d’alguns amics com el Kraken o el Gran Vent, que l’ajudaven a desfer-se dels inquilins.

Aquests li parlaven de Momo, una illa que havia aconseguit fer fora tots els pirates que l’havien assetjat durant molt de temps, i que ara, gràcies a aquesta força que va desencadenar, era capaç de moure’s lliurament pels oceans. Però Catan era una illa molt generosa i tot i que li molestava que els homes es barallessin pels seus boscos i camps de blat, quan es trobava sola, només pensava en els propers que conrearien les seves terres, farien excursions per anar a buscar aigua al riu o netejarien camins.

Això sí, cada vegada més es servia de la “companyia” dels seus Grans amics i va arribar un dia que el Gran Vent li va dir:

Gran Vent: No creus que això s’ha d’acabar?
Catan: Sí, però no creieu que seria injust desaprofitar tot això?
Kraken: Sí, però tampoc està bé que sempre es repeteixin les mateixes baralles ridícules! Bé es podria evitar això?
Gran Vent: Sí, bé es podria evitar… Seria digna d’aquesta illa, que servís per agermanar pobles i no per enfrontar-los!
Kraken: Oh, però això és cosa seva, és la manera de fer dels homes. Ja diràs què hi podem fer nosaltres.
Catan: Dividir-me en trossets! No se m’acut res més.
Monstre Sauren: Però què dius ara?
Kraken i Gran Vent: PERÒ QUE HI FAS TU AQUÍ??!!!!
Monstre Sauren: Carai, no us espanteu! Passava per aquí…
Catan: Qui és aquest?
Kraken: Un… vell amic.
Gran Vent: I un Gran Xafarder.
Monstre Sauren: Mira qui parla, tu que tot ho escoltes i per tu tot t’ho quedes…
Kraken: Va, digues, què en penses tu d’això?
Monstre Sauren: Mmmm… és evident que necessiteu la meva ajuda, per això sóc aquí.
Gran Vent: Serà fatxenda…
Monstre Sauren: Tu escolta atentament. Quin és el problema que origina els enfrontaments entre pobles?
Gran Vent: La lluita pels recursos…
Monstre Sauren: Correcte. Però jo em quedaria amb la paraula “lluita”. El problema és que al final tots s’acaben perjudicant els uns als altres, robant i creant fronteres. Els hem d’ensenyar a compartir, enlloc de competir.
Kraken: Oh, molt bé, però ja em diràs com es fa això.
Monstre Sauren: És molt senzill. Ells ja tenen el primer pas fet, doncs comparteixen uns sentiments envers l’illa. Només cal fer-los veure que Catan és com un somni que se’ls ha concedit, i que per conservar-lo han de compartir i cuidar com es mereix; i que això és a les seves mans.
Catan: I això com es fa senyor…
Monstre Sauren: Ai, disculpa, no ens han presentat. A mi em diuen Monstre Sauren, és el que té ser tan gros i envejable…
Kraken: I lleig.
Monstre Sauren: L’altre!
Kraken: Almenys jo no vaig de xulo pels 4 mars.
Monstre Sauren: No, no hi vas perquè estàs tan fofo que amb prou feines atrapes als teus fills i això que els teus tentacles fan 20 vegades els seus.
Catan: Bé, encantat de conèixer-lo, senyor Sauren.
Monstre Sauren: Tranquil, em pots dir Monstre Sauren. Al cap davall m’he guanyat aquesta fama oi? Doncs s’ha d’aprofitar. Tu confia en mi i ja veuràs que les coses canviaran…

Després d’aquell caire misteriós que prengueren les paraules del Monstre Sauren, la conversa no va portar enlloc i cadascú va tornar a fer la seva. I l’illa de Catan per la seva banda es va preparar per una nova arribada de vaixells.

Com la resta de vegades, els pobles arribaven a l’illa de mica en mica i començaven construint primer un poblat aquí i l’altre allà però sense masses presses. Però quan van començar a aprofitar de valent tots els recursos l’illa, Catan es va donar compte d’una cosa. Aquella vegada no hi havia lladres, aquell cop les seves terres produïen més que mai. I un dia, ho va entendre tot:

Ara els colonitzadors de l’illa, ja no es barallaven per les “seves” terres, si no que invocaven junts al Gran Monstre Sauren. El que sentiu. Quan ho feien, conta la llegenda, el blat creixia més ràpid, les ovelles es feien més maques que mai i la roca era d’una duresa inigualable. El Gran Monstre Sauren els explicava que era el protector de l’illa i que si la cuidaven com es mereixia, aquesta els daria més fruits dels que es podien imaginar. També els va convèncer en com era de perjudicial robar els uns als altres i les repercussions que tenia. Així que ells s’agrupaven i junts pregaven al Gran Sauren per les seves collites. I cada poble feia la seva vida, més pensant en gaudir de la bellesa que els oferia que en competir per tenir més terres que els altres pobles. Sempre hi havia algun poble que tenia més sort o més mà i es feia amb més tros, i al cap d’un temps els pobles marxaven i en venien de nous. El cicle es repetia però des d’aleshores el comportament dels que hi vivien va canviar. El Monstre Sauren va imposar respecte i va saber transmetre els homes el respecte a la terra i el respecte mutu entre pobles. Des d’aleshores, l’illa de Catan es va convertir en un mite arreu dels quatre mars i aquells que tenen la sort de topar-hi li agraeixen cada nit al Gran Monstre Sauren la seva generositat.


Catan


Per conèixer el joc que s’inspirà en aquesta llegenda, passeu per aquí.


Els Pastorets i l’esplai

La conspiració de Satanàs i Llucifer contra els esplais:

Se senten uns crits al bosc…
Dos personatges amb capa i banyes discuteixen

Llucifer_i_Satanàs

SATANÀS: Com goses molestar-me així? T’ha seguit algú?
LLUCIFER: Crec que no. Escolta’m, el que t’haig de dir és important. Es tracta d’uns grups anomenats esplais que es dediquen a jugar i divertir-se, sense necessitat de competir, cridar ni ofendre’s els uns als altres!
SATANÀS: Bah, però què dius home! Cada cop repapieges més tu! Estàs fet un carallot! Qui t’ha explicat aquestes mentides? Digues-m’ho que ràpidament enviaré algú per a que li robi l’ànima.
LLUCIFER: Tu sí que no t’aguantes els pets! Et passes el dia jugant a la Playstation, sense adonar-te del que passa al teu voltant!
SATANÀS: T’atreveixes a insultar-me? Clar, ets un envejós, com que sempre et guanyo!
LLUCIFER: Sí, sí, tu riu, pots estar content amb tantes guerres, misèria i destrucció com hi ha ara a la Terra, però tan convençuts estem de la nostra victòria que no hem sabut veure els perills que tenim més a prop!
SATANÀS: Perills, dius?
LLUCIFER: Et parlo d’una tradició arrelada a aquestes terres. Es veu que són molts! Nens i nenes de totes les edats, d’aquí i més enllà d’aquestes muntanyes, que si no fem res per impedir-ho, no coneixeran pas l’enveja ni l’avarícia. Els he vist! No m’ho invento pas. Tot ho comparteixen, fins i tot saben perdonar… i els que els porten són altruistes i fastigosament educats!
SATANÀS: Mmm… (s’ho pensa, però ràpidament ho deixa estar)
Realment penses que una colla de criatures i uns arreplegats pollosos poden posar en perill el meu regne de malvestat i odi, que creix cada dia que passa, enlluernant i elevant fins al regne del cel les flames de l’Infern!

Satanàs_amenaçador

LLUCIFER: No… i sí. Pensa que aquests llefiscosos marrecs algun dia seran grans i la seva bondat és capaç d’infectar tot al seu voltant. Són una plaga que cal exterminar abans no siguin un veritable perill.
(Veient que Satanàs no se’l pren seriosament, decideix tirar per una altra banda)
A més, que et pot costar a tu, Satanàs, Príncep de les Tenebres, corrompre uns nens estúpids?
SATANÀS: Podria enviar-hi les fúries… Però m’estan fent bona feina arreu, com per haver-les de cridar per tan poca cosa.
LLUCIFER: Encara no em creus, oi? D’acord, doncs vine tu mateix, deixa’m que t’ho mostri.
SATANÀS: Va, va, estic prou ocupat jo…
LLUCIFER: Sí, ja es veu. (Desentenent-se de Satanàs)
Com enyoro aquells temps, després de l’arribada del Messies (blehh!), en què havíem de lluitar de valent per aconseguir ànimes. Ja fa temps que sembla que t’hagis jubilat! Amb aquesta passivitat, mira el que passa! És hora de tornar a lluitar! Més amunt arribaran les flames del nostre regne si de nou emprenem les nostres forces invencibles trepitjant tot al nostre pas!!
SATANÀS: Les teves paraules són encoratjadores. D’acord, accepto, vindré amb tu, però més val que sigui cert el que m’expliques si no vols que et caigui a sobre tot el pes de la meva ira!
LLUCIFER: No te’n penediràs, creu-me…

Llucifer_i_Satanàs_2

Llucifer porta en Satanàs a fer una visita a un esplai (un que porta el nom del poble d’on era la família de Jesús, aquell que ja abans de néixer els va donar tants maldecaps) i es dediquen a perseguir i interrogar els seus membres sobre el que fan i per què.
En tornant a l’Infern…

Satanàs_molest

LLUCIFER: Què? Ja t’ho havia dit.
SATANÀS: És terrible. (realment afectat)
LLUCIFER: I així, quin pla malèfic tens pensat per desfer-nos-en? (Animat)
SATANÀS: No pateixis, nosaltres tenim la tele i la Playstation.
LLUCIFER: Però si tu sempre fas trampes i jugues més estona que jo!
SATANÀS: No, tros d’ase! Vull dir que nosaltres amb la teles i les consoles acabarem controlant i adormint aquests somiatruites. I si no, ja els seduirem quan siguin grans i acabin treballant al nostre servei ficats en alguna empresa multinacional. Quan siguin conscients del món competitiu que els espera, de la misèria que trobaran si continuen per aquest camí, ja veuràs ja com trucaran a la meva porta! Jo mateix m’encarregaré personalment que tota aquesta impertinència és converteixi en una il·lusió temporal que no tindran temps d’assaborir! Jajaja!!

Els dos comencen a riure de valent quan de sobte… apareix l’arcàngel Miquel i cauen davant sa presència.

MIquel_i_Satanàs

MIQUEL: Detura’t. Ho mana el Cel.
No intentis res, que és en va;
primer l’infern es fondrà
ans no abastis ton anhel.
SATANÀS: Vull lluitar fins a la fi.
MIQUEL: Serà vana tota empresa,
puix contra cada escomesa,
m’hi trobaràs sempre a mi.
SATANÀS: De ràbia em batega el cor
en veure’m així ajupit!
(a Sant Miquel)
Ta Presència m’aclapara,
mes quan siguis lluny d’aquí
jo compliré el meu destí
i l’hauràs de pagar cara.
MIQUEL: Tes manyes i arts infernals
podràs posar-les en joc,
mes no arribarà el teu foc
als designis eternals.
(encarant-se al Cel)
No podran res sos propòsits
perquè el seu son vetllaré.
(als vailets de l’Esplai Natzaret)
Déu us dóna fortalesa,
Exerciu-la i vencereu.

Fi.

Nota: l’aparició de Sant Miquel i el desenllaç d’aquesta llegenda és una adaptació amb extrets del text de Josep Maria Folch i Torres d’Els Pastorets.

Llegendes del mar 3

Aquí arriba el final de la llegenda de La Gran Sardina. Espero que us agradi!

El final de La Gran Sardina

De cop, com si se li hagués despertat l’estomac tot d’una, li van venir unes ganes enormes de menjar-se aquelles precioses perles. Feia moltes hores que no menjava, s’estava morint de gana i davant seu tenia unes perles que desprenien una olor que feia salivera!!!

Però…

CLIQUEU AQUÍ PER VEURE EL FINAL DEL CONTE!!!

La llegenda de la Gran Sardina (2)

Llegendes del mar 2

Hola a tots i totes!
Us vaig prometre que us contaria la llegenda de la Gran Sardina, així que som-hi. De les llegendes del mar, aquesta és de les que recordo amb més detall…

 

La llegenda de la Gran Sardina

Hi havia una vegada una sardina que a simple vista no es distingia massa de les altres. Tampoc tenia nom, com la resta de les moltes sardines que l’acompanyaven, però hi havia una cosa que la feia diferent: volia impressionar a la resta.

Un dia es va atrevir a separar-se de la colla. Ho feu amb la seguretat que sabria retrobar el grup doncs  intuïa el rumb que seguirien. I va nedar per les aigües assaborint el gust de l’aventura, el plaer de la solitud, del descobriment i la tranquil·litat d’aquell que passeja sense rumb. Va ser llavors quan va veure per primer vegada una enorme balena i va quedar molt impressionada per la seva grandària i magnificència. Una llum es va encendre al seu interior: si aconseguís créixer tant com la balena, segur que impressionaria a tothom! Quina enveja, va pensar.

I la sardina va començar a menjar sense parar. N’hi van passar de tots colors perquè és clar, com que va començar a menjar de tot va tenir problemes amb bestioles dures de pelar i amb una intoxicació que li provocà uns canvis de colors, que pensava que ja no li caldria créixer per ser diferent.

Però res, la sardina no creixia el més mínim!! Quina decepció. Era ben bé que no ho sabia pas tot de les sardines. Com és que no podien créixer més? De fet, sempre havia tingut dubtes: perquè anaven sempre juntes? Perquè no canviaven mai les rutes marítimes per evitar els depredadors? Per resoldre aquests dubtes, sobretot el del creixement, va decidir anar a veure al Papa Sardina. No és pas que fos el seu nom, però se’l coneixia per Papa Sardina perquè era la sardina més vella de què es tenia constància (i això el feia diferent).

Quan va anar veure el Papa Sardina, no s’esperava pas que tindria tan poca sort:
– Jo sóc vella, però això no vol dir que ho sàpiga tot sobre la nostra espècie -li va dir Papa Sardina -. No sóc immortal i quan morim perdem tots els nostres coneixements que no hem transmès. I a ningú li importa tot això que em preguntes…

Papa Sardina parlava d’una manera que la nostra sardineta no acabava de comprendre. Però entenia que Papa Sardina no tenia les respostes i això la pertorbava una mica. Qui pot tenir les respostes a aquestes preguntes existencials? Sense saber exactament si ho havia dit en veu alta o no, Papa Sardina li explicà que l’únic que la podia ajudar era el Monstre Sauren, que ell li donaria consell.

I la sardineta, sense saber massa bé si un consell és quelcom que es menja (potser una poció per poder créixer molt), se’n va anar a veure al Monstre Sauren.

En Sauren es va quedar ben sorprès amb aquesta sardina i el seu entusiasme per créixer i impressionar a la resta, i li explica una història:

Diuen, i jo en dono fe, que hi ha un abisme mooolt i molt profund on el Kraken – una espècie de pop gegant – hi llançava tot el menjar que veia però que no es podia menjar per culpa del règim. Com que el Kraken era tan gros, no passava per l’abisme, que és més estret que ell. I sabia que tot el que hi llançava no estaria a l’abast dels seus tentacles perquè l’abisme era mooolt profund. D’això ja fa bastant de temps però el menjar que allà s’hi va dipositar diuen els experts que es conserva en bon estat per les baixes pressions que hi ha al fons de l’abisme. I de fet, es diu arreu, que qui aconsegueixi baixar fins al fons de l’abisme trobarà un grandiós tresor en forma de mil i una de les viandes més suculentes.

La gran sardina quedà meravellada amb aquesta història. Ja s’imaginava menjant-se totes aquelles viandes i fent-se tan gran com una balena. Segur que amb aquest tresor sí que aconseguiria créixer i fer-se molt gran!!!

Però abans que la sardina pogués sortir disparada en busca del seu tresor, Sauren l’aturà amb un gran “Peròoo…”

– …tu has vingut ha demanar-me consell, no és així?
– Ah… sí, sí, és veritat… – digué la sardina, entre confusa i espantada…
– Si em pogués donar el consell li estaria molt agraïda…
– Doncs escolta atentament…
– Ah…
– Què saps què és un consell?
– Doncs no, el cert és que no.
– Un consell és una ajuda que et dóna una persona de confiança. Però aquesta ajuda és només una guia. Qui rep el consell sempre té la última paraula alhora de solucionar els problemes i reptes que se li plantegen. Però un bon consell pot, no només ajudar-nos a prendre decisions, si no a créixer.

La sardina en sentir aquestes paraules va quedar impressionada. No era el que s’esperava, però va notar que era especial.

– Suposo que – va continuar Sauren – com que a la vostra colla, les sardines mai preneu decisions de forma conscient, per això no coneixeu els consells. Sempre us moveu totes juntes, unides per una gran intuïció i seguint un curs marcat des de fa tants i tants anys que ja ni tan sols us plantegeu.
– Sí… Però diga’m – digué la sardina – quin és el consell que em volies donar?
– Que vagis a l’abisme, que baixis fins al fons i tornis a pujar. Això et farà més gran del que et penses.
– I em puc menjar el tresor de l’abisme?
– Si vols sí… però si vols seguir el meu consell, ni te’l miris el tresor i torna a pujar tant bon punt arribis a baix.
– Però quina tonteria baixar per tot seguit tornar a pujar cap a dalt! I dius que això em farà gran! De veritat que no ho entenc.
– No et demano pas que ho entenguis, seria una mica agosarat.
– Però, vols dir que no em faré gran si em menjo el tresor de l’abisme?
– És possible que et faci créixer com tu vols, sí… Però et farà més gran seguir el meu consell. I pots confiar en mi, sóc força més vell i més savi que Papa Sardina.
– Uhmmm… D’acord, no em parlem més doncs. On és aquest abisme?

I així que el Monstre Sauren li va donar les indicacions per arribar a l’abisme, la sardina es va posar en camí. En arribar-hi i veure la profunditat de l’avenc, va fer un esforç més perquè no li fallés la voluntat, i va començar a baixar. Les aigües a aquella profunditat tenien un color molt fosc, pràcticament no es veia res, però va aconseguir distingir mentre baixava una blancor provinent d’alguns esquelets de peixos, tots més grans que ella. L’avantatge de ser una sardina – va pensar – és que al ser tan petita no li costava tant com a la resta de peixos nedar abisme avall. El que no sabia, és que a més ella tenia una força de voluntat molt superior als que ho havien intentat abans.

Fos com fos, va anar baixant i baixant… I al cap de moltes hores, quan la sardina pensava que s’havia passat d’aventurera, va notar quelcom que no s’acaba de creure. La sensació es va anar fent realitat: hi havia una llum allà baix. Les aigües van anar passant del to lila al blau fosc, seguit de blau fluix fins que es van començar a veure verdes i com més a prop era del fons, grogues. La llum venia d’una cavitat que s’obria en un costat. Allà hi havia una mena de cova i hi va entrar.

Quina meravella! El que va veure poc que s’ho esperava: eren perles gegants! I totes juntes feien una llum increïble! Què estrany – va pensar – a mi em van explicar de petita que les perles gegants les guarda Momo, l’illa, en les seves coves… En veure-les va pensar que eren més petites del que s’imaginava.

– Per ser gegants, bé m’hi cabrien a la boca…
 

La llegenda de la Gran Sardina (1)
 

Què, us sona? Com creieu que acabarà això?
Sigui com sigui, el desenllaç de la història el teniu aquí: El final de la Gran Sardina!